2016

Maqueta de fusta i tres cadires de formica. Taula, vidre, impressió digital.

Una producció d’ADN, per l’exposició individual “Dom Kommuna. Manuals d’arquitectura domèstica per a la vida en comú”. ADN Platform, Sant Cugat, Barcelona.

Casa Bloc (1933-1939)
Edifici d’habitatge per a obrers a Sant Andreu encarregat per la Generalitat de Catalunya al GATCPAC, dissenyat per Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana. La Casa Bloc és una prova pilot per resoldre les condicions de vida indignes del proletariat barceloní. Una nova manera de pensar l’habitatge obrer i la vida en comú: espais oberts i equipaments col·lectius, escola, cooperativa de consum, banys públics, biblioteca popular, jocs infantils…
La revolta militar feixista del 18 de juliol de 1936 contra el govern de la República Espanyola va conduir a la Guerra Civil, a la derrota de la República el 1939, i a l’establiment de la dictadura franquista, que va mantenir-se en el poder fins el 1975.
A causa de les dificultats de la guerra, les obres de construcció de la Casa Bloc varen dilatar-se fins el 1939. L’edifici mai va ser ocupat pels seus destinataris originals, els obrers del barri de Sant Andreu.
Després de la Guerra Civil i la instauració de la dictadura militar, als més de dos-cents pisos de la Casa Bloc hi van anar a viure militars, orfes i vídues de guerra del bàndol feixista, i policies nacionals.
El 1947, amb l’objectiu d’allotjar famílies de policies nacionals, es construí un nou bloc d’habitatges que modifica radicalment el projecte inicial, tanca l’espai i en destrueix el seu caràcter fluid, públic i col·lectiu. Aquest edifici va rebre el nom popular de Bloc fantasma. A l’interior d’aquesta plaça privatitzada la Policia Armada hi construeix dues cavallerisses.
Amb el restabliment de la democràcia, la Casa Bloc va retornar a la titularitat de la Generalitat de Catalunya. El 1997 s’inicia el procés de rehabilitació. El 2008 es va enderrocar el Bloc Fantasma.
L’edifici ha recuperat la seva funció d’habitatge social i avui conviuen els familiars dels militars i policies amb nova població obrera amb pocs recursos econòmics.

Dom Kommuna. Manuals d’arquitectura domèstica per a la vida en comú
“(…) Una mirada crítica a construccions simbòliques d’Alvar Aalto, Mies van der Rohe o Le Corbusier en un intent per identificar l’arquitectura com “l’inconscient polític “de la Modernitat. Com ja va detectar Walter Benjamin, els projectes dels arquitectes constituirien la millor encarnació de tots aquells somnis d’una Modernitat impotent per complir les seves promeses d’emancipació i benestar per a tothom.
On es fan més patents totes aquestes contradiccions entre el programa ideològic i la realitat política és precisament en els projectes d’habitatge social.
Aquesta proposta per a ADN Platform recull un conjunt de treballs al voltant d’aquesta temàtica. La peça central és una nova producció: Conversation Piece: Casa Bloc. L’acompanyen dues peces estretament relacionades: Domèstic (2000), sobre l’Unité d’Habitation de Le Corbusier i Conversation Piece: Narkomfin (2013).
La proposta analitza aquests tres projectes fonamentals d’habitatge col·lectiu, així com els contextos polítics on sorgeixen i les seves derives distòpiques. El primer, cronològicament, va ser el Narkomfin, edifici-manifest de l’avantguarda soviètica i de la utopia col·lectivista, que esdevé model per als altres dos. Tant Le Corbusier com els membres del GATCPAC van viatjar a Moscou i van conèixer de primera mà el Narkomfin abans de dissenyar els seus edificis. Així mateix Le Corbusier va ser mestre i mentor dels joves arquitectes del GATCPAC. ”

*Aquesta peça pertany a la Col·lecció “La Caixa” Art Contemporani

Projectes relacionats:
Conversation Piece.Narkomfin
Domèstic

Llegir més

Refugi Sakai

Temple Myohoji, Sakai (Osaka), Japó. 2016

Fusta, llum fluorescent, lona de plàstic, diferents objectes.
182 x 66 x 60 cm.

“No jyuku xa”
Hi ha aproximadament 25.000 persones sense llar al Japó. Alguns d’ells no volen ser definits com a “sense llar” i es descriuen com a “no jyuku xa” (campistes) per la manera de instal·lar-se en parcs i altres espais públics de forma més permanent, fàcilment distingibles per les seves barraques cobertes de lones de plàstic de color blau.
Especialment a Osaka, aquests ‘campistes’ no només s’organitzen cada vegada més a internet, també participen en activitats polítiques per defensar els seus drets i protestar contra l’augment de la pressió policial i el desmantellament forçat dels campaments per part del municipi.

Sakai Shelter ha format part de “Sacay Arte Porto”.
Una producción de Sakai Art Project.

Agraïments: Akane Asaoka, Kengo Shibatsuji, Takeshi Nakamura, Temple Myohoji, Community Cafe Pangea.

La Col·lectivització de tot

P74 Gallery, Ljubljana. 2015

“Dins de la perifèries de la modernitat trobem el fenomen de la modernitat socialista, que ha restat llargues dècades al marge de l’anàlisi dels experts. Amb el cicle “modernitat” que vam començar a P.A.R.A.S.I.T.E. Institute fa diversos anys, es contemplen les ambivalències, limitacions i conseqüències de la modernitat i al mateix temps es fomenten lectures noves, crítiques. Aquest any hem començat un nou programa de residències artístiques. El nostre primer convidat és l’aclamat artista visual de Barcelona, Domènec.

L’exposició actual presenta dos projectes interconnectats, i fins i tot complementaris: el projecte Voyage en Icarie (Viatge a Icària) (2012) i la nova instal·lació Kolektivizacija vsega (la col·lectivització de Tot) (2015). Aquest últim resultat de la investigació de Domènec sobre el monument de l’escultor Zdenko Kalin a un dels fundadors del Partit Comunista d’Eslovènia i el Front Antiimperialista, i líder de la resistència contra els Nazis, Boris Kidric.

El 2012 Domènec va ser convidat al Museu d’Art Contemporani Metelkova (MSUM) a Ljubljana per dirigir un taller. Caminant per la ciutat, es va trobar amb un graffiti amb el text “Kolektivizacija vsega!” (La col·lectivització de tot!) i li va fer una foto. Aquest fet va generar una interessant discussió amb els participants del taller sobre el patrimoni del període socialista i de la relació ambigua amb aquest passat. Vint-i-quatre anys després de la declaració d’independència d’Eslovènia i la desintegració de Iugoslàvia, la comprensió de la història recent segueix sent problemàtica. En aquest context, com ens posicionem davant l’estàtua commemorativa de Boris Kidric? Podem entendre l’estàtua de Boris Kidric “guardada” dins una caixa d’embalatge com una presència desagradable de l’esperit del passat, que ens recorda els errors que hem comès, o com un espectre que ens exigeix, una vegada més, que considerem i tractem d’activar alternatives utòpiques al capitalisme global.

A mitjan segle XIX, el socialista utòpic francès Étienne Cabet va desenvolupar en la seva novel·la Voyage en Icarie la idea del futur com una societat justa en la qual no existia la propietat privada ni els diners. En 1848, un grup d’aventurers europeus van seguir la crida de Cabet i van anar a Texas, amb l’objectiu de construir la seva pròpia Icària. El viatge va acabar en tragèdia. El treball de vídeo restaura poèticament i il·lumina la memòria de l’esdeveniment i els seus protagonistes, que en ple segle XIX, en el moment de l’aparició del capitalisme salvatge, es van atrevir a imaginar una societat alternativa i fins i tot van tractar de viure-la.”

(P.A.R.A.S.I.T.E. Institute, Ljubljana, setembre 2015)

Kolektivizacija vsega

Caixa de fusta, 430 x 200 x 130 cm

4 fotografies en blanc i negre, 40 x 60 cm c/u. Documentació del procés de creació del monument a Boris Kidric trobada en els arxius del Museu Nacional d’Història Contemporània d’Eslovènia.

Fotografies color trobades a internet, autors anònims.

Una producció de P.A.R.A.S.I.T.E. Institute / P74 Gallery

2015

DVD, 30’
direcció: Domènec i Sàgar Malé
Guió: Sàgar Malé, Kilian Estrada, Domènec
Càmera: Maria Acázar, Maria Cilleros, Kilian Estrada, Sàgar Malé
Edició: Kilian Estrada
Veu: Mònica Subirats
Producció: Mapasonor
Text: ‘La cua del monstre’Ariella Azoulay i Adi Ophir
un documental de MAPASONOR
Mapasonor ACD 2015

Avinguda Icària, Barcelona, 2015

Curadora: Andrea Rodriguez Novoa
Curatorial Clube
13.02.15

Icària és una illa imaginada pel filòsof i socialista utòpic francès Étienne Cabet en el seu llibre «Voyage en Icarie» (1839), en el qual mostra un model social antagònic al capitalisme. Un dels seguidors catalans d’aquest projecte icarià, serà l’enginyer Ildefons Cerdà, autor de l’Eixample barceloní i que va donar nom a l’Avinguda homònima.

Ildefons Cerdà, admirador, més o menys en secret, de les idees utòpiques de Cabet, en record d’aquesta comunitat, en el seu Pla urbanístic de Barcelona —que en definitiva era una proposta igualitària— va preveure anomenar Avinguda d’Icària la via abans anomenada Camí del Cementiri del Poble Nou; fins i tot en alguns dibuixos i plànols assenyala tota una gran zona del Poble Nou sota el nom d’Icària.

···········

A les 12:30 d’un dissabte ens donem cita a la cruïlla de l’Avinguda Icària i el carrer Marina de Barcelona. Recollim algunes pedres al voltant i a les 13:00 comencem un recorregut per l’avinguda cap al Cementiri General de Barcelona, al Poble Nou. Durant el recorregut l’artista distribueix tres-centes fotocòpies A4 en blanc i negre amb el text:

« Icària no és una avinguda.
https://voyageenicarie.wordpress.com ».

Després, vàrem recórrer de nou l’avinguda fins al punt d’origen observant les còpies dipositades. Alguns papers aguantaran aquí fins a un dia laborable, fa vent i alguns altres ja han començat a volar. Són les 15:15.

Proposta de “restauració” de l’enderroc del monument al General Prim, Parc de la Ciutadella, Barcelona.

Nonument, MACBA, Barcelona, 2014
Comissaris: Josep Bohigas i Bartomeu Marí.
Una producció de MACBA, Barcelona.

Maqueta de fusta i impressió digital.

Edició de 3

El 18 de març de 1871 el poble de París, alçat en armes, instaura la Comuna. el 16 de maig el govern revolucionari enderroca la columna Vendôme. el monument, erigit per Napoleó per celebrar la seva victòria a la Batalla d’Austerlitz, va ser considerat pels revolucionaris “un monument de barbàrie, una afirmació del militarisme, un insult permanent als vençuts i un atemptat a la fraternitat”.
Després de la derrota de la comuna per les forces de la reacció, el govern de la república sota la presidència del general Mac-Mahon, farà reconstruir la columna.

El 1882 les autoritats de Barcelona decideixen erigir un monument al General Prim, militar i polític, responsable del bombardeig a la ciutat i de l’esclafament de la revolta popular de la Jamància el 1843, i de la brutal repressió contra els esclaus africans el 1848, quan era capità general de Puerto Rico. el monument es va inaugurar el 25 de maig de 1887.
El 20 de desembre de 1936, ens els primers mesos de la Guerra Civil i en ple procés revolucionari, les Joventuts Llibertàries de Gràcia enderroquen el monument.
El 1948 les autoritats municipals franquistes decideixen reconstruir el monument i encarreguen a l’escultor Frederic Marès la realització d’una còpia de l’escultura original, obra de Lluís Puiggener.

El 1871 el govern de la Comuna de París (segons Marx la primera insurrecció proletària autònoma), en un acte d’iconoclàstia política altament simbòlic, enderroca la Columna Vendôme. El 1936, en ple procés revolucionari, les Joventuts Llibertàries enderroquen el monument al General Prim.

La iconoclàstia política com una forma d’expropiació del patrimoni simbòlic del Poder i de construcció d’espai públic.

…………….

Maquetista:
Oriol Poch

crèdits fotogràfics:
Pérez de Rozas, 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Josep Brangulí, 1936. Arxiu Nacional de Catalunya

*L’edició 2 de 3, pertany a la col·lecció del MRAC Musée Régional d’art Contemporain Occitanie, Sérignan, França.

Projecte per a la Web, 2014

En el marc del cicle A la intempèrie. Tres narratives de la fragilitat contemporània: Isabel Banal, Domènec, Toni Giró, a cura de Jordi Font.
Container. IGAC

El projecte consisteix en una cartografia intervinguda dels Territoris Palestins Ocupats a partir de Google Maps (1). S’han capturat de la pantalla de l’ordinador centenars d’imatges de fragments de territori (a 200 metres de distància del terra) i recompostes com un trencaclosques per a construir una immensa imatge aèria. Un material aconseguit amb una tecnologia d’origen militar (la fotografia per satèl·lit i la geolocalització) inicialment restringida, que avui és accessible per a tothom en el web. Però tota aquesta sobreinformació, tota aquesta pretesa «hipervisibilitat» amaga, de fet, la lògica de l’ocupació israeliana. La intervenció al mapa, en una sort de cartografia inversa, consisteix en esborrar manualment, de forma pacient, tot rastre palestí i deixar només visible la teranyina d’assentaments, bases militars (2) i rutes exclusives per a israelians que travessen tot el territori i n’impossibiliten el seu normal funcionament com a país. En ser esborrats, els palestins es fan visibles en la seva condició de «nuda vida» en un espai buit de dret, en un estat d’excepció permanent.

1/ Els documents filtrats per Edward Snowden han revelat que Google Maps és part de l’entramat de vigilància mundial operat per diverses agències d’intel·ligència occidentals.
2/ Algunes de les instal·lacions militars no apareixen en les imatges de Google Maps, ja que són deliberadament esborrades o camuflades per “raons de seguretat”.

2013 / 2018

comissari: Àlex Mitrani.

Sèrie de 20 imatges, copia digital sobre alumini. 45 x 60 cm c/u
Edició de 3
Una producció de MAC Mataró Art Contemporani (2014) i MACBA (2018).

Després de la guerra civil centenars de milers de presoners republicans van ser condemnats a treballs forçats. En Terri de Mataró explica a les seves memòries, sobre la seva experiència als Batallons de Treballadors Castigats: “Vaig viure escenes d’una violència vermella, borratxeres èpiques, crueltats filles del caprici. Vaig ser a tocar de la degradació humana. A l’Àfrica vaig desitjar morir com mai no ho havia desitjat.” Nombroses infraestructures públiques i edificis estatals, del Canal de Guadalquivir al sinistre Valle de los Caídos, van ser construïts per l’estat o per empreses privades amb la concessió pertinent, emprant una mà d’obra captiva i barata.

Francisco Prieto-Moreno, escrivia la presentació de l’apartat d’arquitectura al catàleg de la III Bienal Hispanoamericana de Arte, celebrada a Barcelona el 1955: “lo que necesita ahora [la arquitectura] es solamente el genio creador del individuo”. Francisco Prieto Moreno, que entre d’altres càrrecs, tindria responsabilitats dins el Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, defensava, amb una retòrica idealista i farragosa, una estètica tradicionalista. Però, sobretot, la seva frase sobre la genialitat de l’arquitecte és un exemple del cinisme pervers del discurs franquista, on la propaganda amagava la repressió feroç i un pompós heroisme protegia la més ignominiosa infàmia.

Perfectament delineats, traçats amb claror lluminosa, Domènec ens ofereix un catàleg tant precís com inquietant, d’algunes de les obres que es van fer amb el sacrifici de presoners republicans. El color negre que ha triat per aquests plànols prolonga la foscor existencialista i reivindicativa de l’abstracció informalista, però enllaça també amb la tradició de l’Espanya negra. En l’objectivitat i el contrast, en la freda i incòmoda catalogació, se’ns revela el rastre arquitectònic d’un crim humà i polític.

Àlex Mitrani.

*La edició 3 de 3 sencera (20 imatges) de la peça “Arquitectura Española, 1939-1975” pertany al Museu de Mataró (Col·lecció Nacional d’Art Contemporani)

Exposicions:

2013: Jornadas Contra Franco. ABM Confecciones, Madrid / 2014: Arquitectura Española, 1939-1975. Centre d’Art Ca l’Arenas, Museu de Mataró, Mataró / Monte de Estépar. Espacio Tangente, Burgos / 2016: Arquitectura Española, 1939-1975. Museu Memorial de l’Exili, La Jonquera / 2018: Memorias del agua. Pasos. Centro Crisitina Enea, Donosti / Cómo vivir con la memoria. Actitudes artísticas ante arquitectura y franquismo. MUSAC Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León , Lleó / Domènec. Ni aquí ni enlloc, MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Barcelona / 2019: Y la tierra será el paraíso. ADN Galeria, Barcelona /  Domènec. Not Here, Not Anywhere, Ateneo art Gallery, Manila / 2021: I la terra sera el paradís. Museu de Sant Pol, Sant Pol de Mar / 2022: Un altre fi. LA RESTA, El Born Centre de Cultura i Memòria, Barcelona / 2024: Manifesta 15, La Presó, Mataró / 2025: Fer col·lecció. El fons d’art del Museu de Mataró 2019-2024. Ca l’Arenas, Museu de Mataró, Mataró.

2013

Maqueta de fusta i cadires de fòrmica.

Intervenció en el interior de la Casa Capell, Mataró, dins el projecte “Modernitat Amagada”.

Conversation Piece és un terme utilizat per a designar un tipus de pintures del segle XVIII, i podria traduir-se com «retrats de conversa», però també com “tema de conversa”. Les conversation pieces són retrats de grups de familiars o amics dedicats a la conversa en entorns domèstics. Amb el temps, però, aquest terme ha derivat cap a la definició de qualsevol objecte, o peça, que per la seva condició insòlita provoca un debat.

La peça Conversation Piece: Narkomfin col·loca dues cadires de fòrmica, típiques dels espais domèstics dels anys 50 i 60, encarades, i una maqueta de l’edifici d’habitatge social Narkomfin fent de pont entre elles: un objecte insòlit que provoca una conversa. Als anys 30, Le Corbusier viatjà a la Unió Soviètica per conèixer els experiments radicals de col·lectivisme i habitatge social endegats pels joves arquitectes russos, i el Narkomfin és l’edifici més emblemàtic d’aquestes experiències abortades per l’estalinisme. De les converses sobre els èxits i fracassos d’aquests experiments socials, Le Corbusier en traguè les lliçons pel seu gran projecte de vivenda col·lectiva: la Unité d’Habitation de Marsella. I ella mateixa, la Unité, la podríem fàcilment imaginar convertida en una “conversation piece” al despatx de Jordi Capell i de molts dels arquitectes compromesos del seu temps.

*Propietat de: Col·lecció “La Caixa” Art Contemporani

GIF, projecte per la web d’Arts Coming.
2013

El 1871 –durant la que Marx va denominar primera insurrecció proletària autònoma– el poble de París aixecat en armes instaura la Comuna sobre la base de principis anarquistes i socialistes. Una de les primeres accions del govern revolucionari va ser un acte d’iconoclàstia política altament simbòlic: la demolició de la Columna Vendôme. La columna, que es va erigir per ordre de Napoleó Bonaparte per celebrar la seva victòria en la batalla d’Austerlitz i per honrar la glòria de l’armada imperial, era considerada per la Comuna “un monument a la barbàrie, una afirmació del militarisme, un insult permanent dels vencedors als vençuts, i un atemptat contra la fraternitat.”

Després de la derrota de la comuna per les forces de la reacció, el 1873 el nou president de la República va fer reconstruir la columna.