Aquesta vida és un hospital on cada malalt es desficia per poder canviar de llit. Aquest voldria sofrir cara a l’estufa, i aquell creu que guariria al costat de la finestra. Sempre em sembla que m’haig de trobar bé allà on no sóc, i aquesta qüestió dels canvis de lloc és una de les que discuteixo contínuament amb la meva ànima…El petit poema en prosa de Baudelaire, titulat Any Where out of the World (A qualsevol lloc fora del món) en honor al seu mestre Edgar Allan Poe, sempre m’ha semblat molt a prop de les peces i instal·lacions hospitalàries que Domènec (Mataró, 1962) ha realitzat en els últims anys. Si les seves darreres obres exploraven els espais absents i les formes mòrbides al temps seductores i abjectes, ara el treball que presenta a l’espai de la Sala Montcada de la Fundació “la Caixa” sublima l’estàtica presència del viatge existencial, la fugida vers els països que són analogies de la Mort. Com reclama el poeta a la seva ànima en el text de la capçalera: anem més lluny encara; encara més lluny de la vida, si això és possible: instal·lem-nos al pol. Allà el sol només frega molt obliquament la terra, i les lentes alteracions de la llum i de la nit suprimeixen la varietat i augmenten la monotonia, aquella meitat del no-res…
Una meitat del no-res que l’artista corporitza en la construcció a escala natural d’una cambra del sanatori finès de Paimio, obra de l’arquitecte Alvar Aalto (1933). Un espai on reposa i guareix aquella “ànima morta” de Baudelaire, Kafka, Mann, Beckett, Artaud, Plath o de Bernhard, dels qui prenen llargs banys de tenebres, mentre, per distreure’s en l’etern viatge cap el silenci del nord, admiren les garbes roges de les aurores boreals, els reflexos dels focs artificials de l’Infern!
Una cambra amarada de gèlida llum artificial, lluny del món, un espai per a poder llegir els llibres més bells que Proust sabia escrits en llengua estrangera i on viure l’art com una iniciativa de salut a la manera de Deleuze. Un espai fora del temps que el comissari de l’exposició, Martí Peran, mira A distància –títol del cicle- i que no vol dir altra cosa que mirar el fora des del distanciament, des del dins més entranyat de la blancor neutra de les idees i les paraules: Si amb el pensament volíem atrapar el món, en realitat el llencem lluny del nostre abast. Si amb l’anhel de construir una casa volíem ser en el món, en realitat ens n’amaguem.
Als primers anys trenta l’arquitecte Aalto construí un sanatori anti tuberculós, Domènec ara caracteritza aquella primera intenció racionalista i fragilitza fins a l’extrem la distància entre l’habitabilitat –el confort racional de la modernitat- i la malaltia de l’ésser contemporani –l’exili. L’espectador ha d’entrar dins la cambra, integrar-se a la blancor de la llum artificial, tocar amb els ulls el mobiliari de la sala en la seva metamòrfica i asèptica quietud –peces orgàniques, pròpies de l’autor, que dins la cambra assumeixen l’esperit dels armaris, llits i sanitaris hospitalaris. El factor humà és l’essència de la arquitectura i aquesta esdevé així refugi, el lloc on prendre contacte amb les coses, i entre
aquestes el propi cos, “l’ànima malalta”, el jo i l’altre, en definitiva aquella meitat del no-res. Domènec en les seves obres rebaixa la temperatura natural del món real i l’extraordinària cambra d’aquesta instal·lació –24 hores de llum artificial-, com apunta Martí Peran, “potser ni tan sols ens aixopluga, només és la forma d’un forat que dóna accés a la caiguda”.
Aquesta cambra, disposada dins l’altra cambra expositiva, ella mateixa dins la cambra d’una ciutat, potser talment l’escenari on reviure el darrer moment del diàleg entre el malalt baudelerià i la seva ànima; quan aquesta exhausta de preguntes i silencis, de propostes de viatges i territoris més benignes on guarir-se i deixar de complaure’s en el seu mal, exclama desesperada i cridant: Anem…¡A qualsevol lloc! ¡A qualsevol lloc! ¡La qüestió és que sigui fora del món!
Pilar Bonet
Text publicat a Papers d’Art, Girona 1999
Sala Montcada de la Fundació “la Caixa”
Barcelona (novembre 1998-gener 1999)