2002

Col·laboradors:
Àngel Escalera (construcció)
Rafael Ruiz (vídeo)
Xavier Arenós (fotografia)
Jordi Font Agulló (textos)
Agraïments:Delícia Burset, Betlem Estrany, Mercè Manau i especialment a Ita Puig.

Reproducció a escala, convertit en un petit habitatge portàtil, del monument a Rosa Luxemburg i els Espartaquistes assassinats per la policia alemanya el 1919, dissenyat per Mies Van Der Rohe el 1926 i destruït pel goven nazi el 1933.
Instal·lació del prototipus al parc de la Devesa de Girona i posteriorment a l’interior de la Fundació Espais d’Art Contemporani de Girona.

El 2009 el projecte va ser mostrat al Museu d’Art Contemporani de Barcelona MACBA, com a part de l’exposició Modernologies.

…………..

” ( … ) El projecte Existenzminimum, en essència, s’inscriu també en aquesta operació de mostrar la marginalitat actual d’aquests principis ètics i socials. No obstant això, tot i la manca d’instruments eficaços per superar la paràlisi contestatària causada per l’agressivitat neoconservadora del capitalisme tardà, en l’obra de Domènec l’escepticisme té un paper limitat. Així succeeix quan aborda la fusió de l’existència mínima –concepte debatut en el congrés d’arquitectura CIAM de Frankfurt el 1929 que pretenia establir unes pautes universals que possibilitessin un habitatge digne per a tothom– amb l’ redimensionalización i la readaptació de l’obra commemorativa dissenyada per l’arquitecte Mies van der Rohe en què d’homenatjava a Rosa Luxembourg i Karl Liebknecht , dirigents de l’esquerra comunista alemanya assassinats per forces parapolicials el 1919.

El monument perd la grandiloqüència originària en ser reciclat en habitatge mínim i literalment assimilat a un kit de bricolatge a mans de l’artista. D’aquesta manera, es converteix en el punt de partida d’experiències quotidianes microutópiques realitzades en temps real, amb una forta càrrega lúdica, com va ser el cas de la seva instal·lació al parc de la Devesa de Girona. Amb una mida molt més reduïda, la rèplica construïda per Domènec concedeix nova vida al monument destruït el 1933 per la barbàrie nazi i traça un vincle, a una escala humana, entre el potencial utòpic de les ideologies emancipadores de la Modernitat i els seus hipotètiques readaptacions crítiques. El petit habitatge nòmada, amb una forma que recorda a un búnquer, suggereix que és possible emprendre pràctiques resistencials que esquerdin el consens imperant .” [ Jordi Font i Agulló, 2002 ]

llegir més

Apartament del carrer Ferran, Barcelona 2002

L’intervenció formava part del projecte Pis compartit.
Comissari: Eduardo Pérez Soler

La proposta consistia en intervenir temporalment en l’interior d’un apartament compartit per estudiants d’arquitectura. Durant un mes diferents artistes intervingueren en diferents espais del pis interferint la vida quotidiana de les tres residents. El públic podia visitar les intervencions.

La proposta Glass Door consistia, a partir d’un joc irònic amb els límits de la transparència en l’arquitectura moderna, a substituir la porta de fusta del bany per una de transparent. L’espai mes íntim esdevenia públic, a la vista de tothom, la transparència mutava en exhibicionisme.

Vídeo digital en DVD, loop, 2002

La càmera persegueix i registra el recorregut per carreteres secundàries d’un camió que transporta una casa prefabricada.

Mataró/Banyoles, 2000

Fotografia sobre paper Canson Satin, 175 x 120 cm. Edició de 3

Edició serigràfica (175 x120 cm.) de la fotografia de la maqueta en fusta de la Unité d’Habitation de Le Corbusier en mig del bosc.

Intervenció en diferents espais publicitaris (opis i marquesines) de la ciutat. Mataró (Barcelona), febrer, març i abril 2001. Banyoles (Girona), juny, juliol, 2001.

Una maqueta sempre és una proposta de futur, una promesa, un desig, una representació a escala d’una idea que esdevindrà espai tangible, real, habitable.

A Domèstic, trobem la maqueta de la Unité d’Habitation de Le Corbusier, edifici emblemàtic del moviment modern, la màquina d’habitar perfecta i la promesa d’una vida millor per a les classes populars, abandonada enmig del bosc; les herbes comencen a cobrir l’edifici.
El gest és eloqüent: la Unité, el paradigma arquitectònic modern per a un habitar feliç al món, ideat com a solució universal des d’uns supòsits excessivament predeterminats i utòpics, ara s’ha convertit en una simple ruïna. La proposició que se’ns planteja expressa així una doble intenció: un joc que subverteix les pretensions il·lusòries de la modernitat, que reemplaça els somnis de construir un ancoratge sòlid amb el món per una casa de fusta abandonada i vulnerable, però que no deixa de ser , com en els colorits anuncis fets amb maquetes, renderitzacions i fotomuntatges dels nous projectes urbanístics, una representació idealitzada del que un dia, potser, serà.

*La copia 1 de 3 de la fotografia pertany a la Col·lecció “La Caixa” d’Art Contemporani.

Benifallet, 2000
Comissariat per Betty Bui i Gilles Coudert

Antiga estació de tren de Benifallet (Tarragona) en el context del projecte Segona Estació

L’estació de tren de Benifallet (Tarragona), allunyada del poble, a l’altra banda del riu i de molt difícil accés, és avui una ruïna del progrés, un territori indefinit. Els arbres creixen sobre les vies i ningú espera el tren. Construir una marquesina d’autobús, una altra “estació”, la mínima expressió d’una casa, un lloc per refugiar-se del sol o la pluja, un lloc on seure i esperar. L’espai destinat habitualment a la publicitat resta buit, només una pantalla de llum que de nit il·lumina el bosc.

Un lloc, 1999

Instal·lació que simula una possible habitació individual: un llit, una cadira, una estanteria i un «moble-maqueta» de gran tamany que recrea l’edifici d’habitatges «Unité d’habitation» realitzat per Le Corbusier a Marsella els anys quaranta, paradigma de l’intent de crear una nova forma d’habitar, tant individualment com col·lectivament.

*La peça pertany a la col·lecció de Josep M. Civit

Barcelona, 1998

Una producció de Fundació “La Caixa” per la Sala Montcada, comissari: Martí Peran

Recreació a escala real d’una habitació de l’hospital antituberculós de Paimio a Finlàndia — realitzat per Alvar Aalto als anys trenta i considerat modèlic per la seva relació oberta amb els elements naturals—, transformada en una gran maqueta de fusta, sense finestres, on els llits i els útils sanitaris esdevenen escultures monocromes alienes a la seva funció original, objectes inútils il·luminats en excés per la llum artificial.

La peça ha estat instal·lada en diferents llocs: a la Sala Montcada de Barcelona (1998), a l’antiga capella del Roser de Lleida (2000), a l’interior de l’Hospital de Mataró (2001) a Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona (2015)i al MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona (2018).

llegir més
(24 hores de llum artificial. Després d’Alvar Aalto. Martí Peran)