2026
Un projecte de Domènec a partir d’una proposta de Martí Peran.
Dins l’exposició “Singuli. La ciutat idiota. Un programa d’arquitectura anarquista” A cura de Martí Peran amb la col·laboració de Domènec.
Singuli. La ciutat de paper
9 “ciutats” de paper. 9 maquetes de paper i 9 cartells de 70 x 100 cm amb les maquetes retallables per emportar-se (750 exemplars de cada un).
Una producció del M/A/C Mataró Art Contemporani
01/ singuli. Martí Peran, La ciutat dels idiotes. un programa anarquista, 2026
Singuli no existeix i, tanmateix, no és estrictament parlant una utopia, ja que la seva veritable naturalesa és conceptual. Cap arquitecte ni enginyer ha visitat mai Singuli. Singuli és el terme llatí que denota el «un» inclòs en «cada un», és a dir, aquella instància singular que, malgrat això, coexisteix dins d’un marc compartit poblat per altres «unitats». És per aquesta tensió –tan complexa i, alhora, tan senzilla d’entendre– que Singuli podria ser el topònim d’aquella ciutat (polis) constituïda pels subjectes im-polítics (idiotikós). La ciutat an-arquista impossible. La noció de Singuli, aventurant-se en aquests dominis, va ser proposada per Jean-Luc Nancy el 1996 al llibre Ser singular plural (Être singulier pluriel).
02 / Temptativa. Fernand Deligny
Fernand Deligny va treballar amb nens autistes en diversos indrets: a Armentières, entre el 1939 i el 1943; a través de la xarxa La Grande Cordée, entre el 1948 i el 1962, i finalment a les Cévennes del 1969 al 1986. En tots aquests llocs, va fomentar la formació del que anomenava «grups ètnics singulars», comunitats d’iguals on es podia «simplement ser» sense la necessitat de mediació a través del llenguatge. També es referia a aquests llocs com a «temptatives»: una temptativa esquiva ideologies, imperatius morals i normes. Una temptativa només sobreviu si no s’estableix cap objectiu, fins i tot quan inevitablement se li demana que n’assoleixi un.
03 / Barricades. Federació de barricades, Barcelona, 1936
Quan es va produir l’alçament feixista el 1936, es van aixecar barricades immediatament per tota la ciutat per iniciativa dels sindicats, dels partits polítics, de les organitzacions de barri i dels ciutadans corrents que van prendre les armes i van formar la Federació de Barricades, un òrgan de poder urbà al voltant del qual giraria la resistència durant aquelles primeres setmanes. Les barricades van servir no només una funció pràctica sinó també simbòlica: eren fronteres de classe, delimitaven un mapa alternatiu de la ciutat. En una memòria de 1873 sobre les insurreccions socials a Espanya, Friedrich Engels va escriure que Barcelona havia vist «més combats de barricades que cap altra ciutat del món». El 1937, nombroses barricades es tornarien a aixecar per donar un gir inesperat al conflicte.
04 / Parc infantil de ferralla (Skrammellegeplads). C. Theodor Sorensen, Emdrup, Copenhaguen, 1943
En un context de creixent resistència a l’ocupació alemanya a Dinamarca, el primer parc infantil fet amb materials de rebuig (Skrammellegeplads) es va inaugurar a Copenhaguen el 1943. Dissenyat per l’arquitecte paisatgista Theodor Sorensen, l’espai es va concebre amb un estil minimalista, recreant el camp danès: «una platja, un bosquet, un prat». Després d’una visita de Lady Allen of Hurtwood el 1946, el parc infantil d’Emdrup va inspirar el fenomen dels anomenats «parcs infantils d’aventura», que es van crear en zones de Londres danyades per les bombes.
05 / Turó de Saint George. Gerrard Winstanley / The Diggers, Weybridge, Surrey, 1649
L’1 d’abril de 1649, el Dia d’Enganyar (April Fool’s Day), quan es permetien diverses formes d’irreverència, Gerrard Winstanley i els diggers –jornalers pobres sense cap propietat– van ocupar la terra erma de St George’s Hill i van començar a conrear-la de manera comunitària. L’ocupació es va convertir en un experiment basat en el comunitarisme cristià. Els Diggers, o Cavadors, també es feien anomenar True Levellers (Veritables Nivelladors) per distingir-se de les faccions protodemocràtiques (els Levellers, o Nivelladors), que consideraven massa moderades i que començaven a emergir al parlament anglès.
06 / ciutat espacial, yona friedman, 1959-1964
«La tesi principal que defenso en arquitectura és que la figura central no és l’arquitecte, sinó l’usuari de l’edifici, l’habitant. Aquest habitant no és l’”home mitjà” –una entitat imaginària dels estadístics– sinó una persona real, un individu que és diferent de tots els altres. A més, avui és diferent de qui era ahir i de qui serà demà. Per tant, té la seva pròpia percepció de l’espai disponible per viure-hi: ha de poder-lo organitzar en qualsevol moment i poder-lo reorganitzar de manera diferent demà» (Y. F.).
La «Ciutat Espacial» és una proposta utòpica basada en una megaestructura en forma de xarxa elevada sobre pilars. Representa el model de la idea de Friedman d’«arquitectura mòbil», que prioritza el paper dels usuaris, que són capaços de modificar la ciutat segons els seus desitjos i necessitats.
07 / Torre de la Dolly. Claremont Road, Londres, 1994
Una barricada gegant. Construïda amb materials reciclats i d’una evident precarietat estructural, la Torre de la Dolly es va convertir en el principal punt d’observació durant la Batalla de Claremont Road, la resistència veïnal contra l’ampliació d’una autopista als afores de Londres i en oposició a la política urbana del govern de Margaret Thatcher.
Durant uns dies de novembre de 1994, centenars de persones van participar en una acampada de resistència creativa. La Torre es va anomenar Dolly en honor de Dolly Watson, la veïna que es va negar a obeir les ordres de desallotjament.
08/ Pera. Crates de Tebes, Segle IV ac
Crates de Tebes (368-288 aC), segons Diògenes Laerci (DL, VI, 85), va ser un dels deixebles més destacats de Diògenes el Cínic. La mateixa font li atribueix uns «versos jocosos» en què descriu la ciutat de Pera –o Zurrón, en algunes traduccions al castellà– com un lloc «llardós» però «bonic», on no habiten oportunistes «paràsits», on abunden «l’all, les figues i el pa» per a tothom, i on són desconegudes les «guerres» i les vanitats. Pera –que també és el nom de la motxilla o sarró on els cínics portaven les seves escasses pertinences– fa referència, doncs, a aquest possible lloc auster, dedicat al despreniment i a la vida honesta i senzilla que promovia el cinisme clàssic.
09 / Comunitats ianomami. Amazònia
Al costat dels guayaquís, les comunitats ianomami són el model principal que Pierre Clastres fa servir per desenvolupar la seva tesi a La societat contra l’Estat (La Société contre l’État, 1974).
Analitzant la distribució del temps i les formes de treball dels ianomami, Clastres conclou: «Els homes –és a dir, la meitat de la població– treballaven durant uns dos mesos cada quatre anys! Pel que fa a la resta del temps, el dedicaven a activitats que no percebien com a feina, sinó com a plaer: la caça, la pesca, les festes i la beguda; i, finalment, a satisfer el seu apassionat gust per la guerra». Lluny de representar societats d’escassetat, els ianomami produeixen únicament el que és necessari, ja que simplement no volen treballar més: l’ésser humà és la finalitat i la producció, el mitjà, a la inversa dels nostres models establerts.