La textura urbana i la fricció de la diferència / Jeff Derksen

Text pel catàleg de l’exposició “Domènec. Ni aquí ni enlloc”, MACBA, Barcelona 2018

 

Paradoxalment, mentre el teixit urbà s’ha expandit per tot el planeta, la diversitat de textures urbanes s’ha anat reduint. Tot i l’enorme creixement experimentat per les ciutats en aquesta era de l’urbanisme planetari, les textures de la ciutat no han esdevingut necessàriament ni més va- riades ni més distintes. Aquesta realitat es contradiu amb la perspectiva optimista de la «ciutat global» de finals dels noranta, quan es creia que el dinamisme urbà global concentraria les interseccions de la cultura, els mitjans de comunicació i les noves formes de treball, i que això faria augmentar la diversitat de les pràctiques espacials, les xarxes comunicatives i les possibilitats a la ciutat. L’optimisme d’aquell moment, que veia les ciutats com el lloc d’un nou cosmopolitisme i una nova ciutadania, s’ha esfumat, donant pas a un urbanisme molt més racionalitzat, guiat per la intensificació econòmica. En el nou procés de destrucció creativa, les ciutats tenen penes i treballs per conservar la diversitat de les seves textures i històries. En aquest procés, es perden tant les perspectives utòpiques, no-econòmiques, que formaven part de la imaginació del fenomen urbà durant el segle xx (inclòs el constructe de la ciutat global), com la ciutat entesa com un lloc d’experimentació sobre la vida o un conjunt de punts focals sobre noves formes de militància.1

Aquesta intensificació de la ciutat mateixa com a motor econòmic, com a agent de la plusvàlua, també ha generat una lògica global de gentrificació molt potent, un procés naturalitzat del desenvolupament urbà que desgraciadament s’ha convertit en la norma per a les ciutats de totes les proporcions. El resultat, que es pot percebre en tot el planeta, és un desenvolupament i remodelació de les ciutats que suprimeix les textures existents, substituint-les per l’homogeneïtzació social, un vocabulari arquitectònic limitat i un èmfasi en la seguretat, tot això lligat a la supermercantilització de l’espai construït i als conceptes d’habitabilitat per a una classe inversora global. La conseqüència real per a les ciutats i els barris sotmesos a aquesta intensificació és que l’evolució comporta «repetició més que no pas innovació», com han afirmat Jamie Peck i altres autors a propòsit de Vancouver, la ciutat on visc.2 Per a totes les ciutats que hi estan sotmeses, la repetició significa que qualsevol forma de producció o consum i qualsevol lloc que no pugui generar una plusvàlua enorme com a bé immoble són substituïts per un ordre arquitectònic i urbà orientat cap a l’obtenció d’un valor de canvi ràpid i sovint sorprenent. Aquest èmfasi accelerat, que és essencial per a la creació de la ciutat global, dóna preferència al valor de canvi per damunt del valor d’ús construït al llarg del temps, i erosiona i fins i tot en trenca la textura.3

Així, la textura, que es pot haver considerat una qualitat o un aspecte menor (o fins i tot un efecte) de l’espai urbà, adquireix un nou paper en l’espai i l’experiència de la ciutat. Una intensa barreja de textures, alhora producte i atracció d’activitats diferents, on són possibles diversos o fins i tot frenètics ritmes de vida, i on l’espai no pateix la pressió d’haver de produir principalment plusvàlua, té un efecte profund en la vida de la ciutat. En aquest punt considero que la textura de la ciutat representa l’experiència d’una ciutat –és a dir, reflecteix les xarxes viscudes i les pràctiques espacials de la ciutat–, i alhora produeix maneres de viure i de ser. Parlo de la textura en un sentit ampli, basant-me en les formes relativament obertes en què Henri Lefebvre l’ha descrita. Com és habitual en els conceptes amplis de Lefebvre, la textura és viscuda, representativa i productiva. I, com l’impuls de Lefebvre cap a un mode de producció espacial que estigui incessantment obert a les oportunitats (que ell sovint qualifica de moments) i determinat pels seus contextos socials, la textura comporta possibilitats tant en el seu ús present com més enllà de la seva experiència viscuda. Lefebvre proposa: «Per tant, la textura de l’espai ofereix oportunitats no només als actes socials que no hi tenen cap lloc concret ni cap vincle particular, sinó també a una pràctica espacial determinada per ella: concretament, al seu ús col·lectiu o individual; és a dir, una seqüència d’actes que encarnen una pràctica significativa encara que no s’hi puguin limitar.»4 La textura produeix capacitat d’acció, o la possibilitat d’actes que poden canviar el caràcter de l’espai: més que no pas ser només la representació d’un aspecte existent de la ciutat, en el context global de les ciutats d’avui la textura ha esdevingut un lloc de lluita per a l’ús potencial, les pràctiques espacials i el caràcter d’una ciutat. Lefebvre ho expressa amb els termes següents: «Podem estar segurs que les representacions de l’espai tenen un impacte pràctic, que intervenen –modificant-les– en les textures espacials, les quals estan conformades pel coneixement efectiu i la ideologia.»5 Aquest aspecte remet a la dimensió essencialment política de la textura.

Atesa l’evolució desigual entre les ciutats i les possibilitats per a l’art –de la intensa financiarització als grups d’artistes que pretenen intervenir en l’espectacle de les finances i als artistes que s’alineen amb moviments polítics–, aquesta concepció àmplia de la importància de la textura i el fenomen urbà comporta dos papers per a l’art.6 Un d’ells, per descomptat, és l’aspecte representatiu de l’art: ¿com representa l’art els nous aspectes texturals de la ciutat, i com pot assenyalar la producció de noves textures o l’eliminació de textures més antigues (que mai no s’eliminen del tot, sinó que continuen existint residualment)? En segon lloc, ¿com pot l’art en si mateix produir noves textures a la ciutat? Pel que fa a aquesta segona pregunta, podem veure que l’art adopta un caràcter dual: les pràctiques artístiques produeixen textures a la ciutat i, d’altra banda, l’art és part de la textura productiva i comunicativa de la ciutat. El que pretenc és redefinir la textura com un lloc i una tàctica per als artistes. L’art advoca per la diversitat de les textures dins d’una ciutat i pressiona contra el domini de la textura produïda per la lògica de la repetició sobre la innovació i contra la uniformitat global de la ciutat.

El concepte de textura també ens permet reflexionar sobre la manera com el fe- nomen urbà és un lloc de potencialitats –perdudes, imaginades, realitzades i viscudes– en els projectes artístics de Domènec, especialment en aquells projectes que defensen les possibilitats i històries de la ciutat extraviades en el règim urbà actual. La textura proporciona un indicador per a la crítica tant del projecte modern com del projecte urbà que ha emergit després de la postmodernitat, un projecte menys interessat en les aspiracions utòpiques o fins i tot humanistes de la modernitat o les condicions estètiques de la postmodernitat. Actualment aquest projecte és en realitat una relació global-urbana, una relació competitiva entre ciutats de totes les dimensions. En l’anomenat model de les ciutats competitives, les ciutats pugnen per acaparar els grans esdeveniments (Jocs Olímpics, exposicions universals, etc.), grans projectes de desenvolupament, centres d’innovació, centres tecnològics, iniciatives ecològiques i canvis i remodelacions de diversa escala, amb la finalitat d’obtenir diners per acumular els fons necessaris per sostenir una ciutat després de la pèrdua del finançament de programes causada per l’austeritat estatal. I, en aquest projecte, les ciutats també competeixen per les persones –o el talent– que acompanyen les noves indústries que esperen atraure i que constitueixen una classe consumidora creativa. No hi ha res que demostri això amb més claredat que la competència entre 238 ciutats de l’Amèrica del Nord per atraure el complex «Amazon HQ2» –s’han ofert enormes avantatges fiscals, terrenys gratuïts i fins i tot una alcaldia vitalícia per al director general Tim Bezos.7

Entre aquest nou moment de l’urbanisme planetari i les textures residuals de la modernitat, els projectes de Domènec empenyen contínuament, o pretenen revigoritzar i rearticular –sovint de manera subtil o menor–, no pas allò que la modernitat podria haver estat, sinó el que podríem fer-ne avui. Això suposa un desplaçament des del tipus de modernitat que es veia a si mateixa com una resposta evolutiva que es podia universalitzar (i després modular amb llenguatges i peculiaritats locals), cap a una pregunta arquitectònica, social i política sobre com viure junts, globalment i particularment. Per descomptat, reflexionar sobre la textura del projecte urbà modern resulta paradoxal, ja que es tractava d’una idea criticada justament per la seva manca de textura, pel fet que arrasava, ocultava i erosionava les textures de la ciutat més antiga, devastant-ne sovint la textura viscuda mitjançant una urbanització massiva planificada amb conceptes universals però que molt sovint s’imposava a comunitats racials, pobres, transitòries o precàries.

A més de sorgir de la diferència, la textura mateixa pot ser diferenciada, i els projectes de Domènec destaquen la diversitat de textures per mitjà de les tàctiques artístiques de la modificació radical de l’escala, l’assenyalament de textures temporals residuals i l’ús de l’art com una textura comunicativa en si mateixa. Aquests tres enfocaments reuneixen el temps i les històries ocultades, i també la manera com aquestes viuen en l’espai i el produeixen. El més sorprenent és la insistència de Domènec en l’escala com un mecanisme d’estranyament que recontextualitza els debats de la modernitat, i fins i tot alguns projectes concrets. Aquests projectes també es plantegen de quina manera una modernitat reimaginada podria ser redimensionada com a textura en el fenomen urbà actual. En una sèrie de projectes que giren entorn de l’Unité d’habitation (1947-1952) de Le Corbusier, a Marsella, un projecte icònic de la modernitat que exemplifica les potencialitats i tensions d’allò que Reyner Banham va anomenar «machine aesthetic»–, Domènec ha utilitzat maquetes de diverses escales de l’Unité.8 Un d’aquests projectes, Sostenere il palazzo dell’utopia (Sostenir l’edifici de la utopia, 2004), està basat en Corviale, un complex residencial de 960 metres de longitud situat als afores de Roma, dissenyat per Mario Fiorentino i construït (tot i que no acabat) a finals dels setanta. Aquest projecte de Fiorentino s’ha considerat sovint un símptoma distòpic de la visió de la modernitat de Le Corbusier i de la pèrdua del barri i l’escala humana. Al mateix temps, també hi ha hagut arquitectes i artistes que l’han vist com un lloc per a l’economia irregular, l’adaptació arquitectònica (a través de l’ocupació), l’autogestió i els comitès de residència, i d’un dinamisme cultural sorgit de les polítiques de l’espai i l’habitatge. En una sèrie de fotografies, Domènec mostra uns quants residents del Corviale que sostenen una maqueta de l’Unité d’habitation de Marsella, d’una escala còmicament petita, mentre ells posen en diversos llocs de la megaestructura d’habitatges; són retrats dels diversos tipus de persones que hi viuen, alhora que un document de les textures viscudes de l’edifici que s’han anat creant al llarg del temps. Domènec mobilitza una sèrie de qüestions fonamentals i situa les promeses modernes de l’Unité en relació amb la racionalització actual de l’espai urbà: aquest xoc entre la modernitat i la racionalització actual ha provocat que alguns demanin demolir el Corviale, considerat una ofensa al planejament urbà. En el moment actual, en què un urbanisme planetari estèril no és contrarestat ni desafiat per la dimensió utòpica d’alguna cosa com la modernitat (perquè la modernitat no ha de ser sempre el futur!), el Corviale resulta més «d’escala humana», més habitable i viscut, i més variat que els nous projectes d’habitatges que es pregonen des de la barreja social més que no pas des de la justícia social i espacial. Modificar l’escala de l’Unité esdevé una forma de crítica i una manera d’assenyalar que els plans de la modernitat de l’època de la màquina han donat pas a formes de vida que ni el mateix disseny no havia imaginat.

Tornant enrere per replantejar qüestions sobre el planejament, l’habitatge i la justícia espacial a través de l’Unité, Domènec construeix una textura temporal. Si bé podem pensar que el temps no té textura, quan l’espai es pensa en relació amb el temps les textures urbanes contenen necessàriament un aspecte temporal. Aquestes textures temporals són tan disputades com l’espai i, per tant, la seva eliminació o la seva producció són igualment polítiques. Diversos projectes de Domènec intervenen en la textura temporal de Barcelona, la ciutat on viu. Per exemple, Souvenir Barcelona (Record Barcelona, 2017) utilitza el mitjà residual de la postal per intervenir en la memòria espaciotemporal de la ciutat. La sèrie de postals marca esdeveniments que transcendeixen la textura que Barcelona ha construït dins del nexe global-urbà del turisme i el consum i, en canvi, demostra que és un lloc d’insurrecció civil (la postal que commemora la insurrecció de vuit dies que va començar el 25 de juliol del 1909), així com d’una repressió que demoleix textures i formes de vida (l’arrasament el 1966 del Somorrostro, un assentament irregular de persones d’ètnia gitana, immigrants i obrers que es trobava on actualment hi ha el Port Olímpic). Aquestes postals també són constitutives del teixit comunicatiu de la ciutat i són una textura agitadora en què, com escriu André Jannson, «l’espai es produeix i s’entén mitjançant la textura, és a dir, mitjançant una materialització espacial de la cultura».9 Quan el teixit comunicatiu de la ciutat s’estén més enllà dels seus límits espacials, quan aquesta textura adquireix més densitat amb els nous mitjans de comunicació, i aquests moments informatius integren en la textura del present de la ciutat uns esdeveniments i fins i tot unes possibilitats arquitectòniques i urbanes del passat, el resultat és la incrustació d’una textura temporal en l’espai de la ciutat.

En aquest cas, l’art, com una textura comunicativa de la ciutat, il·lustra la seva naturalesa dual en relació amb el fenomen urbà. El fenomen urbà és un espai social produït per mitjà de processos socials, però, com escriuen Kipfer, Saberi i Wieditz, «no es pot reduir als indicadors físics (densitat, característiques particulars de l’entorn construït); ha de “viure” a través de la pràctica social».10 L’art, aleshores, i especialment un art com el de Domènec, que s’enfronta a les maneres com vivim junts en la ciutat, és una pràctica espacial i social a través de la qual viu el fenomen urbà. La textura, en un sentit ampli, ens ajuda a reconèixer que la lluita i el procés dialèctics oberts, a partir dels quals neix la producció de l’espai, es materialitzen en experiències viscudes i potencialitats orientades al futur. La textura també ens ofereix una manera de pensar sobre el paper de l’art dins del fenomen urbà més específica que l’afirmació que l’art altera l’espai o el produeix o fins i tot el reclama. La textura es distingeix i es produeix per la fricció de la diferència, i per tant adquireix una nova importància just en el moment al qual ens condueix l’obra de Domènec: des del projecte inacabat de la modernitat fins a la incompletesa de l’actual domini del mercat.

 

Jeff Derksen és degà dels estudis de postgrau i postdoctorals de la Simon Fraser University, Colúmbia Britànica, Canadà.

 

1. Japhy Wilson i Manuel Bayón: «Black Hole Capitalism: Utopian Dimensions of Planetary Urbanization», City, vol. 20, núm. 3 (2016), p. 360-367.

2. Jamie Peck, Elliott Siemiatycki i Elvin Wyly: «Vancouver’s Suburban Involuti- on», City, vol. 18, núm. 4-5 (2014), p. 404.

3. El valor d’ús i els models i textures que comporta es creen també en zones concebudes per al valor de canvi, en què els espais vitals tenen la funció principal de ser venuts en un moment profitós. En aquests barris la varietat d’usos també està construïda per mitjà de la vigilància,les normes i regulacions, i a causa de l’homogeneïtzació social que aquestes instauren i fomenten.

4. Henri Lefebvre: The Production of Space, trad. de Donald Nicholson-Smith. Oxford: Blackwell, 1991, p. 57. Edició en castellà: La producción del espacio, trad. d’Emilio Martínez. Madrid: Capitán Swing, 2013, p. 115.

5. Edició en castellà, ibíd., p. 101.

6. Vegeu Yates McKee: Strike Art: Contemporary Art and the Post Occupy Condition. Nova York: Verso, 2016, per a una panoràmica recent de la relació de les pràctiques artístiques amb els moviments polítics i socials, especialment els moviments per als quals l’ocupació i la lluita per l’espai són fonamentals.

7. Jeffrey Dastin: «Amazon Receives 238 Proposals for its Second Headquarters». www.reuters.com/article/us-amazon-com-headquarters/amazon-receives-238-proposals-for-its-second-head-quarters-idUSKBN1CS21O. Consultat el 29 d’octubre del 2017. També es pot apostar sobre quina ciutat serà la triomfadora d’aquest procés: a Paddy Power [una casa d’apostes irlandesa fundada el 1988 a Dublín, Irlanda] Atlanta és la favorita, mentre que Vancouver té una cotització de 66/1.

8. Reyner Banham: Theory and Design in the First Machine Age. Cambridge: MIT Press, 1980. Edició en castellà: Teoría y diseño en la primera era de la máquina, trad. de Luis Fabricant. Barcelona: Paidós, 1985.

9. André Jannson: «Texture: A Key Concept for Communication Geography», European Journal of Cultural Studies, vol. 10, núm. 2 (2007), p. 195.

10. Stefan Kipfer, Parastou Saberi i Thoben Wieditz: «Henri Lefebvre: Debates and Controversies», Progress in Human Geography, vol. 37, núm. 1 (2012), p. 119.

Tot esperant els bàrbars / Teresa Grandas

Text pel catàleg de l’exposició “Domènec. Ni aquí ni enlloc”, MACBA, Barcelona 2018

 

 

«Què esperem a la plaça tanta gent reunida? Diu que els bàrbars seran avui aquí.»

Konstandinos Kavafis, Esperant els bàrbars

 

En aquest famós poema, Kavafis especula sobre una arribada que no s’arriba a produir. Els bàrbars mai no arriben, en un temps suspès en què la raó del poder es vol mostrar impositiva fins a l’absurd. La civilització s’atorga el privilegi d’una espera arrogant en la seguretat de la seva superioritat sobre el món no civilitzat. L’espera dels bàrbars és el reconeixement de la pròpia barbàrie, és la lluita entre la intel·ligència de l’individu i la submissió al poder. És el relat històric en suspensió, l’espai de la resiliència, el de les pertorbacions entròpiques que tenyeixen la història. Quan el referent és distòpic, no pot més que suscitar una genealogia heterodoxa. La història de Kavafis, que més tard Coetzee reescriu magistralment, és la de la paradoxa humana, que ens mostra que estem al ras, a la intempèrie ideològica. Des d’aquesta òptica, abordar el projecte modern com el gran projecte del pensament, la política, la cultura i l’art, com la voluntat de construir una societat més justa, no pot ser més que la constatació d’un relat de processos emancipadors i de derives distòpiques. En contraposició a una visió de la història des de l’ortodòxia, la modernitat no pot ser vista sinó des d’una perspectiva crítica dels seus discursos prepotents, que evidenciï com aquests discursos s’esquerden i són qüestionats en la vida quotidiana.

Precisament des de la posada en crisi de la modernitat, des de la constatació de les fallides del moviment modern, és des d’on Domènec desplega una recerca i un assaig crític que es materialitza en forma d’escultures, instal·lacions, fotografies, vídeos o intervencions en l’espai públic. Tots aquests projectes s’articulen fonamentalment al voltant de qüestions com ara la distància entre les utopies i les realitats socials, l’especulació sobre la dimensió pública de l’arquitectura i els preceptes ideològics que la determinen, els mecanismes sociohistòrics i què s’hi interposa, o els factors que condicionen la memòria i l’oblit. L’anàlisi i el qüestionament dels discursos d’autoritat i de poder en diferents contextos ens situa en les variables i la mesura del desordre, en la mesura del dubte. Inquietar el discurs hegemònic impedeix l’ordre del discurs.

 

«No hi ha cap document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie.»

Walter Benjamin, Tesis de filosofía
de la historia, núm. 7 [text consultat]

 

Dins les genealogies utòpiques, destaca el projecte icarià. El 1840 Étienne Cabet publicava Voyage en Icarie, en el qual rebutjava l’opressió de la minoria que ostenta el poder i també el sistema de classes del món modern. En el prefaci, l’autor indicava que el llibre consistia en un trac- tat de moral, filosofia i economia social i política, un compendi sobre la doctrina de comunitat que pretenia suprimir la desigualtat basant-se en el principi de la fraternitat. Les seves idees van arribar a Catalunya de la mà de Narcís Monturiol. Monturiol va editar el llibre de Cabet a la seva impremta i va utilitzar La Fraternidad, el diari que publicava i el primer mitjà de comunicació comunista, per censurar la injustícia social i expressar el seu anhel d’un món millor. En aquell context, no desproveït d’una certa ingenuïtat, les idees icarianes de regeneració del món es van estendre ràpidament en els ambients radicals, entre obrers i intel·lectuals progressistes, i entre els seguidors hi havia figures com Ildefons Cerdà, Josep Anselm Clavé o el metge Joan Rovira i Font. A Catalunya un grup nombrós de seguidors va decidir sumar-se a la fundació d’una comunitat d’Icària als Estats Units el 1848, projecte que va fracassar. Voyage en Icarie (Viatge a Icària, 2012) al·ludeix a un dels pocs projectes utòpics que, tot i la gran fallida del primer intent, van arribar a crear diverses comunitats que van mantenir-se durant un temps. L’obra ens mostra l’efímera lluentor del projecte utòpic, del desig que queda incomplert i s’apaga com els focs d’artifici.

Uns anys abans nombrosos icarians van participar en la revolta de la Jamància que va tenir lloc a Barcelona entre l’agost i el novembre del 1843. Va ser un aixecament popular contra l’estat liberal espanyol, sufocat amb una intervenció militar dirigida pel general Prim, que va bombardejar la ciutat des del Castell de Montjuïc i des de la fortalesa militar de la Ciutadella. L’any 1882, en el parc que va ocupar els terrenys de l’antiga fortalesa es va erigir una estàtua en honor del general, una forma de retre homenatge a un personatge controvertit no només per les seves accions a la ciutat, sinó també per la seva actuació a les colònies. Monument enderrocat (2014) mostra la peanya buida, ja amb un altre valor simbòlic, després que l’estàtua hagués estat enderrocada per les Joventuts Llibertàries de Gràcia a principis de la Guerra Civil, en un acte d’iconoclàstia política que anys després seria deslegitimada amb la restitució de la icona per una rèplica realitzada per Frederic Marés.

La iconoclàstia és una lluita pel control polític de l’espai vehiculada en l’atac als sistemes de representació, la destrucció de les imatges del poder que personifica el monument i les construccions simbòliques i ideològiques que genera. El monument és una expressió de poder que ocupa, colonitza i jerarquitza l’espai públic. És retòric per definició, i es reafirma precisament en aquest espai públic on cobra sentit. És el poder qui li dona sentit, qui decideix què cal recordar i celebrar, però també què cal oblidar. Els monuments legitimen la història però també la fan desaparèixer. L’acte iconoclasta genera un buit que crea un valor simbòlic i que produeix una necessitat de reconstrucció, amb un nou significat. La destrucció i la reconstrucció del monument denota els diferents estrats i significats del poder. La iconoclàstia política comporta una retòrica de sobreposició de discurs i una forma d’urbanisme antihegemònic i revolucionari, la concepció d’un espai públic autònom. La gran paradoxa de la iconoclàstia és la constatació que mai és permanent, que es destrueixen les imatges però sovint es restitueixen. Hi ha un sentit de permanència implícit i necessari en la mateixa essència del monument; en l’acte iconoclasta el temps del monument no és el temps de la linealitat, sinó el temps en suspensió.

 

«L’alba roja dels motins no dissol les criatures monstruoses de la nit.
Les vesteix de llum i de foc, les escampa per les ciutats, pels camps.»

Raoul Vaneigem, Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones [text consultat]

 

Mentre que la Revolució Francesa del 1789 va tenir un caràcter més burgés, la Comuna de París va ser el primer moviment d’insurrecció que aspirava a instaurar un projecte polític popular, obrer, d’autogestió. En paraules de Benjamin, «la Comuna liquida la fantasmagoria que domina la llibertat del proletariat. Gràcies a ella es dissipa l’aparença que la revolució proletària té com a missió consumar mà a mà amb la burgesia l’obra del 1789. Aquesta il·lusió domina el temps que va des del 1831 fins al 1871, des de l’aixecament de Lió fins a la Comuna. La burgesia mai no va participar d’aquest error. La seva lluita contra els drets socials del proletariat comença ja en la gran revolució i coincideix amb el moviment filantròpic que la dissimula i que coneix amb Napoleó III el seu desenvolupament més important.»1 La Comuna és el moment en què s’assentaran les bases del pensament utòpic, transformador, radical i revolucionari que es configurarà en els anys següents. Tot i que va durar poc, del 18 de març al 28 de maig del 1871, es va activar amb prou intensitat per promulgar una sèrie de mesures i accions radicals que comprenien des de l’autogestió a les fàbriques fins a la laïcitat de l’Estat, entre d’altres.

Una de les decisions urbanístiques que va prendre la Comuna de París va ser l’enderrocament de la columna Vendôme, una fita que mesos abans havia propugnat Gustave Courbet, i per la qual va ser jut- jat i condemnat. Erigida per commemorar la victòria d’Austerlitz obtinguda per Napoleó Bonaparte, la columna simbolitzava l’opressió, el poder. Com en el cas de l’estàtua del general Prim, va ser recons- truïda quan es va derogar la Comuna i es va tornar a «l’ordre». El GIF L’Ascension et la chute de la Colonne Vendôme (Ascensió i caiguda de la columna Vendôme, 2013) reprodueix el joc de construcció/destrucció al qual va estar sotmesa la columna, la caiguda i l’aixecament com a imatge simbòlica dels processos revolucionaris. Tota revolució necessita transformacions tan immediates com sigui possible, i perceptibles com a ruptures amb l’ordre establert. Un cop acabada la revolució, cal, també ràpidament, restaurar l’ordre, simbòlic i real. Playground (Tatlin a Mèxic) (Parc infantil [Tatlin a Mèxic], 2011) fa referència, d’una banda, a la revolució mexicana iniciada el 1910 que, frustrada per les lluites internes entre les diferents faccions que l’havien dut a terme, no va poder evitar que l’oligarquia econòmica mantingués el poder, i, d’altra banda, gravita en l’espai de reactivació crítica del monument, mitjançant la resignificació del seu ús i la seva ubicació. En aquest cas, Domènec utilitza un dispositiu icònic com és la maqueta del monument a la Tercera Internacional que Tatlin va dissenyar entre el 1919 i el 1920 en honor a la constitució de l’estat soviètic i el nou ordre social (finalment, la maqueta va ser tot el que es va construir del projecte que s’havia de formalitzar en un monument de 400 metres d’alçada). En aquest treball, la Torre es converteix en antimonument: un playground o espai de joc infantil, com una forma de reactivació del monument inexistent, emplaçat primer en un entorn burgés i finalment en un barri perifèric mancat d’espais d’esbarjo i de serveis.

A les darreries de la Primera Guerra Mundial es va crear a Alemanya la Lliga Espartaquista, un moviment revolucionari marxista encapçalat per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Aquest grup es va adherir a una breu revolució comunista a Berlín el gener del 1919, que va ser sufocada pel Partit Socialdemòcrata alemany i els «Freikorps», forces paramilitars d’extrema dreta que van assassinar els líders espartaquistes. Quan Mies van der Rohe va rebre l’encàrrec de realitzar un monument en el seu honor, va voler-lo coronar amb una gran estrella amb la falç i el martell de l’emblema del Partit Comunista que donaria continuïtat a les idees del moviment espartaquista. Den toten Helden der Revolution (Als herois morts de la revolució, 2018) incideix en la capacitat d’activació política dels monuments. Després que l’empresa Krupp, simpatitzant amb el nazisme, es negués a fer l’ensenya, Mies va reformular l’encàrrec i va encomanar cinc rombes d’acer, unes formes innòcues per si soles però que desplegaven tot el seu potencial simbòlic quan s’acoblaven i perdien el seu mutisme. L’any 1933 els nazis van arrencar l’estrella amb la falç i el martell i la van exposar en una mostra sobre insígnies comunistes requisades al Museu de la Revolució de Berlín, una mostra propagandística que situava el seu poder simbòlic en la distorsió i desubicació dels elements exposats, en un contraefecte que també van utilitzar en la mostra d’art degenerat. Aquesta obra qüestiona quin és l’espai simbòlic que l’escultura posa en joc en l’espai públic i quin és l’espai ideològic des del qual el formulen l’artista i el poder que li fa l’encàrrec. Mies van der Rohe té un discurs modern en el camp de l’arquitectura, però molt ambigu en l’aspecte polític, diferenciat abans i després del nazisme. Els nazis van enderrocar el monument l’any 1935.

Existenzminimum (Mínim vital, 2002) està concebuda com una al·legoria sobre el naufragi del projecte polític de la modernitat, en convertir el monument en un petit habitacle portàtil «que ens retorna a la memòria de la història recent d’Europa des de la infelicitat del present». Construït a escala humana, Existenzminimum orbita entre l’escala monumental de l’escultura i l’escala mínima de l’arquitectura. L’any 1929 va tenir lloc a Frankfurt el Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM), que es va centrar a definir l’habitatge de l’existència mínima («Die Wohnung für das Existenzminimum»), és a dir, les condicions mínimes per al desenvolupament normal de l’existència. El Congrés intentava resoldre els problemes causats per la guerra, els conflictes socials consegüents i les necessitats de construcció massiva d’habitatges de bona qualitat per a les classes treballadores. Precisament l’any 1929 es va produir una caiguda de la Borsa i una crisi mundial que en el cas d’Alemanya propiciaria l’arribada al poder del nacionalsocialisme. La intenció del congrés del CIAM era crear un marc de cooperació entre arquitectes interessats en la millora de les condicions socials i la intervenció de les institucions públiques, per crear una regulació constructiva i fixar unes tipologies d’habitatge bàsiques. La consolidació del nazisme al govern d’Alemanya va tallar de socarel aquestes aspiracions. Existenzminimum tempteja les condicions de la iconoclàstia política en relació amb els desitjos i contradiccions que l’envolten, i les distòpies de les condicions socials i de l’habitatge.

 

«Ens volen transformar d’habitants en usuaris de cases.»

Walter Benjamin, «Tres iluminaciones
sobre Julien Green», Imaginación y sociedad. Iluminaciones I [text consultat]

 

El sociòleg Henri Lefebvre va reflexionar sobre la necessitat que la vida quotidia- na s’alliberés de la funció que té sota el capitalisme, que imposa hàbits a la vida individual i col·lectiva, i que reprodueix i perpetua relacions de dominació. A la trilogia Crítica de la vida quotidiana (1947/ 1961/1981) es referia a la ciutat com l’espai de subversió estètica envers la quotidianitat i reclamava el que va anomenar el «dret a la ciutat», la necessitat que la societat produís conscientment el seu espai. De fet, des de finals del segle XIX i al llarg de tot el segle xx, els arquitectes moderns van concebre projectes que oscil·laven entre la utopia i la possibilitat de produir espais físics, entorns i habitatges per a les classes treballadores que en milloressin les condicions de vida i fomentessin la construcció d’una societat més igualitària.

Les conversation pieces eren unes pintures de gènere angleses del segle xviii, retrats informals de grups. El nom fa referència a fragments de conversa, però també pot fer al·lusió a objectes d’una qualitat excepcional que els fa ser precisament el tema de la conversa. Hi ha un conjunt de treballs de Domènec que porten aquest títol i que reflexionen sobre alguns edificis paradigmàtics de la modernitat i dels seus desitjos de regenerar l’habitatge social i la vida en comú. Conversation Piece: Narkomfin (2013) se centra en l’edifici amb aquest nom que el 1929 van construir els arquitectes Moissei Guínzburg i Ignaty Milinis, del grup OSA (Associació d’Arquitectes Contemporanis) a Moscou. OSA publicava la revista SA, en la qual van col·laborar figures prou rellevants com Le Corbusier. El 1927, dos anys abans del congrés del CIAM a Frankfurt i de la construcció d’aquest edifici, la revista SA va dedicar un número a la «dom-kommuna» o forma apropiada del nou habitatge col·lectiu. Producte d’aquesta reflexió, Narkomfin estava dissenyat amb un bloc annex amb serveis comunitaris, però mantenia independents els habitatges. Després d’algunes experiències radicals que forçaven l’individu a viure de forma col·lectiva, aquesta proposta modera les expectatives i encoratja al que Guínzburg anomena «formes de vida socialment superiors», sense imposar-les, ja que aquest arquitecte considera que la vida en comú no es pot imposar constructivament.

Conversation Piece: Casa Bloc (2016) reflexiona sobre un edifici construït entre el 1932 i el 1936 a Barcelona, projectat pels arquitectes Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana, membres del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). El GATCPAC mantenia un compromís per resoldre els problemes de la societat a través de l’arquitectura i l’urbanisme, i plantejava un treball d’anàlisi de la situació, de recerca de solucions i de propostes de transformació. Pel que fa a l’habitatge social, manifestava: «Un concepto mezquino y miserable de la vida ha presidido la construcción de viviendas obreras en nuestro país, dando por resultado un mínimo inaceptable. La vivienda mínima puede tener pocos metros cuadrados de superficie, pero en ella no pueden excluirse el aire puro, el sol y un amplio horizonte. Elementos que necesita todo hombre, de los que la sociedad no tiene derecho a privarle.»2 En contacte amb Le Corbusier, els membres d’aquest grup havien visitat la Unió Soviètica per conèixer de primera mà les formulacions sobre arquitectura social que s’hi estaven desenvolupant, i van treballar junts en el disseny d’un pla de renovació de la ciutat que no es va realitzar, el Pla Macià. També van assistir als congressos del CIAM de l’època. Precisament al voltant de l’Existenzminimum i dels habitatges socials afloren els processos complexos i ambigus sobre les relacions de poder que determinen les formes de viure, i que decideixen què és el necessari i l’adequat per a un marc de convivència, quines són les necessitats que cal cobrir. Casa Bloc és un edifici pensat com a habitatge per a treballadors amb serveis col·lectius, i que mai no va arribar a complir la funció per a la qual estava dissenyat, ja que, un cop acabada la construcció, al final de la Guerra Civil, va ser ocupat immediatament per militars, que van subvertir els espais comuns i van afegir un apèndix a mode de necrosi, l’anomenat popularment «bloc fantasma», que cegava el projecte original.

La tercera peça que forma part d’aquest conjunt de treballs és Conversation Piece: Les Minguettes (2017). Les Minguettes és un barri de Vénissieux (Lió) que es va construir als anys seixanta per allotjar població treballadora, i que va ser parcialment enderrocat a la dècada dels vuitanta. És conegut per ser l’origen de les revoltes de la banlieue francesa i del clima de crispació social dels barris de l’extraradi de les grans ciutats. Aquests barris es caracteritzaven per l’alta concentració de població immigrant, provinent de les antigues colònies, amb escassos recursos econòmics i precàries condicions de vida, pels grans blocs d’edificis de mala qualitat constructiva i de disseny, la massificació d’habitatges, la manca de serveis comunitaris i la mala comunicació amb els centres de les ciutats i amb altres barris, entre d’altres, un conjunt de factors que va provocar el malaise des banlieues (malestar dels suburbis) i va originar forts enfrontaments. A Les Minguettes, després d’un període de gran tensió, es va invertir la situació de violència i a finals del 1983 hi va tenir lloc una marxa pacífica a favor de la igualtat i contra el racisme que es va anomenar la Marche des beurs (beurs és un terme pejoratiu amb el qual es designa la població immigrant procedent del nord d’Àfrica). El govern va dur a terme una in- tervenció per millorar les condicions del barri, consistent en l’enderrocament d’una vintena d’edificis, el primer dels quals va ser el sector Démocratie (Democràcia). La peça analitza quins són els mecanismes històrics i sociopolítics que comporten la degradació, la marginació i l’oblit de determinats barris, i s’acompanya d’un vídeo en el qual, a través d’una imatge inversa, l’edifici torna a elevar-se simbòlicament i a imposar la seva distòpia, un joc irònic de «rebuilding modernity». La demolició d’un edifici o d’un barri és un acte d’iconoclàstia administrativa, vinculada a polítiques institucionals espectaculars més que no pas a voluntats reals d’implantació de millores. En el cas de Casa Bloc i Narkomfin, l’espai de conversa o debat es produeix en dues cadires de fòrmica, pròpies de les cuines dels anys cinquanta i seixanta. Les cadires són les que literalment mantenen la conversa, ja que actuen de pedestal inestable de les maquetes dels edificis. Les maquetes dels dos edificis són escultures sense pedestals, desposseïdes de la dignitat monumental que aquest basament els atorga. En el cas de Les Minguettes, són les mateixes maquetes de la popularment anomenada «plaça Roja» del barri les que actuen de «pedestal» o seient per al públic, cosa que les desposseeix de l’estatus d’objecte observable i els assigna una disfuncionalitat en la utilització.

Le Corbusier, Mies van der Rohe, Alvar Aalto, el grup OSA o el GATCPAC són els protagonistes d’una modernitat que volia crear models universals d’habitatge per a les classes treballadores que incorporessin tots els serveis necessaris, i que ha estat impotent i incapaç de complir els ideals de progrés i benestar per a tothom. Per la seva condició de dissenyadors de la vida dels altres, la feina dels arquitectes i urbanistes s’insereix en un context, té una dimensió pública i implicacions polítiques i de regeneració social, afecta la construcció de l’imaginari social, i condiciona la quotidianitat de la gent. Però també presenta una dimensió ideològica, de vegades explícita, de vegades emmascarada, per raons d’eficàcia o de funcionalitat. L’arquitectura pot ser inductora d’operacions curatives, de sanejament i d’higienització de la ciutat a través dels habitatges i dels serveis que ofereix. Entre els projectes que va realitzar el GATCPAC, dins del marc de regeneració i millora de les condicions de vida de les classes treballadores i de socialització de l’atenció hospitalària, hi ha el dispensari antituberculós a Barcelona. Aquest dispensari tenia dues vessants: la mèdica, per controlar i extirpar la malaltia; i la de reparació de la ciutat.

Interrupcions. 10 anys, 1.340 metres (2010) se centra en la figura del poeta i revolucionari Joan Salvat-Papasseit, simpatitzant de les idees anarquistes, que va morir de tuberculosi en una casa insalubre, a deu anys i 1.340 metres de distància del dispensari antituberculós que es construiria més tard. Però la promesa de regeneració social per la qual va lluitar el poeta i que el GATCPAC va promoure amb la seva pràctica arquitectònica i urbanística va quedar suspesa per la Guerra Civil, quan Barcelona va ser bombardejada, i frustrada definitivament amb la dictadura de Franco, que va liquidar qualsevol intent de disrupció ideològica i va fomentar un projecte d’habitatge social ben diferent, com ara el promogut arran de la celebració del Congrés Eucarístic a Barcelona, en l’anomenat barri del Congrés, o els pisos socials de Badia del Vallès, que es van convertir en un immens frau, per posar dos exemples propers a la ciutat de Barcelona. A la mort del poeta, la tuberculosi encara era una malaltia incurable i, per tant, contraure-la significava entrar en una situació irreversible; tot i això, es podien millorar les condicions de vida dels malalts i mitigar-ne la simptomatologia. La tuberculosi era una malaltia relacionada amb formes de vida precàries, que s’alleugeria amb el contacte amb la natura, l’aire lliure, la llum, el repòs i la bona dieta. Dins aquest esperit, Alvar Aalto va projectar el sanatori de Paimio (1933), obert un any abans que s’iniciés el projecte de Barcelona. 24 hores de llum artificial (1998) subverteix l’es- perit del projecte i la construcció original de l’edifici, i reprodueix a escala una de les habitacions, sense finestres ni llum natural: cega l’espai, però també el mobiliari, negant-li l’essència.

Part de les contradiccions de la modernitat, del pensament i especialment de l’arquitectura moderna, resideix en l’oposició entre el discurs ideològic i el discurs estètic. Per a Domènec, l’arquitectura és un «inconscient polític» que li permet reelaborar l’univers crítico-poètic d’autors com Alvar Aalto, Mies van der Rohe o Le Corbusier, ideòlegs del projecte estètic modern des de l’arquitectura, per tal de reconsiderar el paper de l’artista. Després de la independència de Finlàndia de l’imperi rus, i de la breu però cruenta guerra civil consegüent, es va prohibir el Partit Comunista i el país va viure uns anys de fort predomini conservador i de proximitat al règim nacionalsocialista alemany, de la qual va participar Alvar Aalto. Després de la Segona Guerra Mundial el país va ser penalitzat per haver col·laborat amb el nazisme i es va legalitzar el Partit Comunista. El 1952 Aalto va dissenyar la Casa de la Cultura, la nova seu del partit. Per a la seva construcció, es va fer una crida a la col·lectivitat demanant la participació de voluntaris. El projecte Rakentajan käsi (La mà del treballador, 2012) planteja una revisió d’allò que ens afecta i pertoca, del que és compartit, del que es pot fer col·lectivament. En aquest cas la comunitat de treballadors es va autoorganitzar i va treballar de forma voluntària, col·lectiva i gratuïta, per configurar-ne el propi relat davant d’una burgesia que havia ocupat el lloc preeminent al país. Aquest treball ens parla no tant d’arquitectura com d’un esforç col·lectiu, d’una utopia de treball conjunt que va funcionar però que la història li va donar o li va prendre sentit, segons els diferents esdeveniments. L’edifici va perdre el sentit quan el 1992 es va dissoldre el Partit Comunista i en els darrers anys s’ha recuperat com a equipament cultural. Rakentajan käsi apel·la a una consciència i un orgull de classe i, quan es revisita la història per donar veu als vençuts que proposava Walter Benjamin, es restitueix la memòria de l’edifici als treballadors.

 

«Necessitem la història, però la necessitem d’una altra manera de com la necessita el gandul aviciat en els jardins del saber.»

Friedrich Nietzsche, Sobre las ventajas y los inconvenientes de la historia [text consultat]

 

Aquesta cita de Nietzsche, amb la qual Walter Benjamin encapçala una de les seves tesis de filosofia de la història, ens parla de la necessitat de problematitzar els discursos de la història i situar-nos en les asimetries, en els espais de la memòria poc complaent. En la nostra història recent tenim un episodi dramàtic, la Guerra Civil, a la qual va seguir una llarga dictadura. Arquitectura Española, 1939-1975 (2014/ 2018) són còpies digitals de plànols d’edificis i obres públiques construïts pel govern del règim franquista amb mà d’obra de presos polítics republicans. Les imatges del repertori de construccions són un catàleg triomfalista i propagandista de com va aixecar-se un país sobre l’explotació dels vençuts. Constitueixen una sèrie de retrats, però en aquest cas no de persones, sinó d’edificis o espais; retrats de l’arquitectura i de la barbàrie, que no ens parlen de l’anomenada «reconstrucción» del país, sinó de les persones que van aixecar els edificis i de les condicions tràgiques en les quals van treballar. Aquesta sèrie configura una mena d’iconoclàstia inversa i d’higienització d’un país devastat per mitjà d’obres públiques i infraestructures que s’elevaven amb fermesa, impositives, dins un nou ordre que s’havia establert damunt de les runes d’un passat que s’havia de fer invisible. Els protagonistes d’aquest passat van ser la mà d’obra silenciosa i sotmesa de les construccions del poder.

Una altra forma d’higienització és la projecció de la imatge de la ciutat a través del turisme. Souvenir Barcelona (Record Barcelona, 2017) analitza la manera com Barcelona ha estat pionera en el foment del turisme entès no només com un factor d’enriquiment econòmic i cultural de la ciutat, sinó també com un agent de modernització. Aquest va ser l’ideari en què es va basar la creació de la Sociedad de Atracción de Forasteros l’any 1908 i la seva publicació Barcelona atracción (1910-1936), promoguda per personatges compromesos amb la idea de modernitza- ció, molt propers a l’òrbita de la Lliga Regionalista i encapçalats per l’alcalde Domènec Sanllehy i Alrich. Des de principis de segle xx ja es construeix una imatge de Barcelona plena de tòpics: una ciutat culta, moderna, mediterrània, colorista, acollidora; una imatge més pròpia d’un parc temàtic, que amaga històries de marginació, misèria, revoltes populars, repressions. Les postals de Domènec mostren altres aspectes de la vida i la història de la ciutat, com ara el barraquisme, la crema d’esglésies, els bombardejos de la ciutat durant la Guerra Civil, juntament amb imatges recents, relatives a les protestes ciutadanes del 15-M, els centres d’internament per a immigrants o els desnonaments. No només hi veiem els problemes, sinó que també hi trobem les contradiccions, com en la postal de la plaça d’Antonio López, primer marquès de Comillas, navilier i comerciant que va forjar la seva fortuna amb el comerç esclavista, on veiem immigrants que reclamen els drets dels manters, organitzats a través del Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, davant la persecució policial a la qual estaven sotmesos. La imatge de promoció turística no és mai bruta ni conflictiva, però aquestes postals ens mostren la ciutat rebel, amagada, sufocada; el relat subversiu. No ens presenten els indrets com a façanes asèptiques, sinó que ens parlen del que hi va succeir, dels conflictes i desencisos que hi van tenir lloc. Si el souvenir és el record que converteix la visita a la ciutat en marxandatge, aquí els souvenirs són una propaganda distòpica, una alternativa a l’imaginari estereotipat que presenta la propaganda turística que ven la imatge de la ciutat, que ven la ciutat.

 

«(Nua vida) la vida a qui qualsevol pot matar però que és alhora insacrificable de l’homo sacer.»

Giorgio Agamben, Homo sacer. El poder soberano y la nuda vida [text consultat]

 

L’Urban Warfare Training Center, també conegut com Baladia, que vol dir «ciutat» en àrab, és una ciutat artificial que l’exèrcit d’Israel va construir l’any 2005 al desert del Nègueb per entrenar-se en la guerra urbana. Tal com explica Eyal Weizman en l’assaig «A través de los muros. Como el ejército israelí se apropió de la teoría crítica postmoderna y reinventó la guerra urbana», el model d’entrenament es basa en la filosofia de Deleuze i Guattari o en pràctiques artístiques radicals com els treballs de Gordon Matta-Clark. La ciutat és el nou espai de conflicte, però es converteix en un model urbanístic distòpic quan la guerra surt dels espais convencionals i es converteix en una guerra casa per casa. Baladia Ciutat Futura (2011-2015) és el resultat d’aquesta dislocació. L’obra des- localitza la guerra en l’espai del museu, per reconstruir aquesta ciutat modular que té la capacitat d’adoptar la cartografia de les localitats en les quals s’ha d’actuar. Domènec utilitza el mateix procediment de reconstrucció que Dürer va seguir per fer el dibuix del rinoceront, un animal que no havia vist mai: en el seu cas rastreja imatges amb Google Maps, busca el testimoni de soldats per saber com és l’escenari, què vol dir entrenar-se allà, però també què passa quan aquestes pràctiques fictícies s’han de traslladar a una ciutat real amb persones que hi viuen. Baladia ens remet a una situació anòmala d’implementació de la força en un context colonial i en un col·lapse del sistema.

Una altra disfunció és la Nakba, un terme àrab que significa «desgràcia» o «ca- tàstrofe». La commemoració de la Nakba palestina coincideix amb la celebració del dia de la Independència d’Israel, dues circumstàncies que es produeixen a partir de la resolució de les Nacions Unides per a la partició del territori entre l’Estat d’Israel i Palestina el 1948. En els mesos posteriors, part de la població palestina va ser massa- crada per les forces israelianes i prop d’un milió de palestins van ser desposseïts dels seus béns, de les seves cases, de les seves terres, i desplaçats a camps de refugiats. L’historiador Ilán Pappé assenyala que en aquest fet hi ha un canvi del paradigma de la guerra al paradigma de la neteja èt- nica, al qual s’uneix un sistema cognitiu que va permetre als perpetradors la ne- gació dels crims contra els palestins i va afavorir l’oblit del món. 48_Nakba (2007) al·ludeix al memoricidi basat en l’oculta- ció i la distorsió, una memòria esborrada mitjançant la negació sistemàtica i el no reconeixement del fet històric. La Nakba no només va desfer la vida de persones i va esborrar els pobles i les ciutats, sinó que ho va fer desaparèixer tot. Com qualsevol acte d’iconoclàstia oblitera i imposa estratègies geopolítiques colonials perfectament planificades. El documental es basa en el testimoni directe de persones que el 1948 van ser desplaçades i que descriuen la seva casa i el seu poble, llocs que ja no existeixen. En l’espai mental que els refu- giats construeixen sobre aquest no-lloc, hi ha un contrast entre la realitat del record i la realitat física. Terra esborrada (2014) suposa un exercici de geografia inversa i elimina del mapa la presència palestina a Cisjordània, per fer visible l’entramat de l’ocupació israeliana. El mapa és un acte d’iconoclàstia que esborra noms, memò- ries, poblacions, tal com va fer la Nakba, i d’aquesta manera es converteix en el mapa de la negació. L’espai de l’ocupació es tracta també a Real Estate (Propietat immobiliària, 2006-2007), una obra que utilitza irònicament aquest nom («oficina immobiliària» en anglès) per mostrar que la terra palestina és una propietat immobi- liària a ulls d’Israel, i la relació colonial en termes de «propietat» que l’Estat d’Israel té envers els Territoris Ocupats de Palestina, quan Palestina és una distòpia en la qual la usurpació i l’esborrament de la història i de la presència palestina per part dels israelians és global.

Un darrer projecte centrat en la distròfia de la condició de possibilitat moderna parteix del judici que el 1961 es va celebrar a Jerusalem contra un dels principals criminals de la història, el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann. En l’assaig Modernidad y Holocausto, Zygmunt Bauman argumentava que una de les condicions essencials per fer possible l’Holocaust va ser la modernitat, ja que aquest episodi històric està profundament arrelat en la naturalesa mateixa de la modernitat i en el centre del pensament social modern. Hannah Arendt va fer el seguiment complet del procés i el 1963 va publicar el llibre Eichmann in Jerusalem: A Report on the Banality of Evil, un informe que tenia com a objectiu «determinar fins a quin punt el tribunal de Jerusalem va aconseguir satisfer les exigències de la Justícia».3 L’entrada dels magistrats a la sala s’anunciava «Beth Hamishpath», «Audiència pública» en hebreu, que és el títol del primer capítol del llibre, en el qual s’explica l’escenografia de la sala on va tenir lloc el judici, en una sala de la Casa del Poble dissenyada seguint «[…] un model d’una sala de teatre, amb platea, fossar per a l’orquestra, prosceni i escenari, així com les portes laterals perquè els actors entressin i sortissin».4 Concebuda com una estratigrafia jerarquitzada, l’estrat més alt l’ocupava el Tribunal i els taquígrafs; en el següent estrat hi havia els traductors; més avall, l’acusat, situat de perfil al públic, en una cabina de vidre especialment dissenyada per protegir-lo, i a l’altre costat els testimonis; en el darrer nivell, d’esquena al públic, el fiscal i l’advocat defensor. Audiència pública (2018) és una reproducció d’aquesta cabina, silenciada, que ens enfronta com a testimonis inoperants a la història i ens retorna la responsabilitat d’un procés que ja és un judici a la història. Ens parla de condicions de possibilitat. Els bàrbars poden arribar. Estem esperant els bàrbars.

 

«És que s’ha fet de nit i els
bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars,
no se’n veuen enlloc.
I de nosaltres ara què serà sense bàrbars? Aquesta gent alguna cosa bé resolia.»

Konstandinos Kavafis, Esperant els bàrbars

 

La història del món modern és un conjunt d’entropies i de resiliències, d’utopies i de distòpies, d’eufemismes davant realitats que incomoden el que s’havia previst, el que ha de ser, l’ordre imposat. Dels desordres del sistema i la capacitat que aquest té de reacció davant d’una pertorbació o de l’adversitat. Una part del projecte de la modernitat s’ha constituït en una sèrie de traços, de gestos i d’empremtes que s’eliminen i se substitueixen, que operen sobre la provisionalitat permanent.

Ni aquí ni enlloc és una proposta crítica amb una societat que ha desvirtuat el projecte modern, una relectura dels continguts utòpics de la modernitat, dels discursos d’autoritat i de poder instaurats en diferents contextos, de la iconoclàstia com a exorcisme de la història i com a alienació funcional. El projecte reflexiona sobre les paradoxes modernes a partir de treballs que subverteixen allò que s’esperava dels llenguatges, basant-se en la polisèmia i en l’incompliment de les convencions: l’arquitectura convertida en escultura; l’escultura sense pedestal, relacionada amb l’espai no públic, sinó domèstic; la imatge com a retrat d’arquitectura; l’arquitectura cegada, desproveïda del seu ús, o l’espai immobiliari que quan s’ocupa ens parla de qüestions polítiques i humanes. Però també reflexiona sobre com ens traeixen les paraules. Ariella Azoulay denunciava la violència implícita en l’ús de termes com hostilitat o conflicte per parlar de situacions d’assetjament constant en totes les esferes de la vida quotidiana, i les formes de violència suspesa, la que s’articula sobre l’axioma que «encara que tothom estigui mirant, no hi ha res a veure», però que penetra fins a l’estrat més profund. Una violència latent, silenciosa. Ni aquí ni enlloc és una reflexió sobre els eufemismes de la història, una mirada crítica sobre les estratègies polítiques de memòria històrica i d’empoderament social, sobre la modernitat que deriva cap a un discurs autoritari, colonialista, que actua com a agent d’implantació d’un capitalisme global. Però no es tracta merament d’un exercici historicista: escruta des de la mirada contemporània, sotmet els projectes al context present. Walter Benjamin va plantejar una crítica a l’historicisme com a eina del poder i símptoma versemblant de l’eficiència i de l’inqüestionable. En les seves Tesis de filosofía de la historia proposava pensar el passat no com a reconstrucció ni seducció, sinó com un principi constructiu, ple de tensions, des del temps present. «No hi ha ni un sol document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie. […] I així com ell mateix no està lliure de barbàrie, tampoc no ho està el procés de transmissió d’unes mans a unes altres. Per això el materialista històric se’n distancia tant com pot. Considera feina seva passar a la història el raspall a contrapèl.»5

 

Teresa Grandas és conservadora d’exposicions del MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

 

  1. 1. Walter Benjamin: Poesía y capitalismo. Iluminaciones 2. Madrid: Taurus Ediciones, 1980, p. 18.2. De la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, publicació del GATEPAC, núm. 11, any III (juliol- setembre de 1993).

    3. Hannah Arendt: Eichmann en Jerusalén, trad. de Carlos Ribalta. Barcelona: Penguin Random House, 2016 (1963), p. 434.

    4. Op. cit., p. 15.

    5. Walter Benjamin: Tesis de filosofía de la historia, núm. 7.

Enfosquir. Martí Peran

Text pel catàleg de l’exposició individual “Domènec. Ni aquí ni enlloc” al MACBA, Barcelona 2018

 

No hi ha dubte que la dialèctica negativa suposa la immersió en la profunditat de la (contra) epistemologia que batega rere les aventures de Thomas l’Obscur:1 conèixer no és tant conquerir la facultat de dir les coses com l’experiència mateixa de reconèixer la magnitud del que en elles es manté com a indicible. Dins d’aquesta perspectiva, l’operació adorniana es pot resumir així: davant l’omnipotència del concepte il·lustrat, encunyat com una estratègia per dominar el món sota la tutela dels interessos dominants, és imprescindible capgirar les categories del programa modern fins a obrir-ne el costat fosc –el seu negatiu–, perquè la raó abandoni la lògica del domini i torni a l’esfera de la praxi emancipadora. Un exemple: en comptes d’aplicar-nos a consensuar una definició de la justícia ideal, que es pugui aplicar a tothom i en qualsevol lloc, una aproximació negativa suggereix que l’autèntica batalla es troba en l’acció reparadora de les injustícies reals. El que és just no admet una definició positiva, ja que quedaria ancorada sota una determinada raó instrumental; ben al contrari, la manera de desplegar la potència de la idea resideix en el seu revers, en la realitat apressant de totes les injustícies que cal esmenar.

Adorno l’Obscur confiava en l’art com a últim dipositari de la negativitat. Al seu parer, si l’art és capaç de no cedir a la lògica de la mercaderia i decideix conservar-se com a art, en aquest cas estarà condemnat a desenvolupar-se fora de si mateix, per tal de no quedar reduït a la mera categoria de l’artístic. Aquest és l’estrany perímetre de l’autonomia de l’art, per la qual tot li està permès; fins i tot desplaçar la raó instrumental i operar com a eina amb la qual retornar a la foscor algunes de les categories més emblemàtiques de l’ideari modern. Cal negativitzar el progrés de la història, les fantasies sobre Utopia, el somni d’habitar i els ideals comunals, per reconèixer que el seu potencial no rau en les promeses que conté cada un d’aquests pomposos enunciats, sinó en la mateixa obertura ocasionada per seva intrínseca impossibilitat.

1.
Dos treballs de Domènec (L’Ascension et la chute de la colonne Vendôme [Ascensió i caiguda de la columna Vendôme], 2013, i Monument enderrocat, 2014) remeten a la iconoclàstia. L’ensorrament del monument bonapartista i la seva repetició el 1936, quan a Barcelona es destrueix el monument del general Prim, evoquen episodis d’antagonisme polític focalitzat sobre els imaginaris del poder; però l’acte d’iconoclàstia comporta un fons més revelador: la producció d’un buit que suspèn el curs de la història. El monument aspira a ser un garant de la linealitat de la història; converteix la celebració de determinats passats en el substrat que sanciona com a inevitable el present i commemora el que ha passat com a legitimació de les determinacions presents del poder. La destrucció del monument suposa, doncs, la interrupció d’aquesta mateixa linealitat; però aquesta disrupció representa, sobretot, la manifestació d’una potència destituent2 que té com a objectiu esborrar la direcció imposada a la història i substituir-la amb l’exhibició d’un mer buit. En l’acció de la iconoclàstia, és fonamental l’interval de temps que conserva els pedestals vacants, abans que el nou poder constituent de torn reemplaci les figures enderrocades. Mentre els pedestals estan desocupats, la història perd la raó, abdica de la seva suposada linealitat i s’obre a la foscor que permet reformular-la amb noves conjugacions.

Conjugar la història fora de la seva linealitat no significa el simple gir d’explicar la història dels vençuts que no van poder enfilar-se al pedestal. Portar la història fins a la seva foscor vol dir restablir el passat, incrustar-lo en l’horitzó del present perquè el sacsegi i el transformi. Perquè la història deixi de legitimar les actuals formes del poder, cal que torni el passat per reobrir el conflicte a noves oportunitats. Com va exposar Benjamin en les seves Tesis, el passat ha de ser redimit a l’interior d’un únic Jetztzeit (temps-ara) que cancel·la la història com a curs alineat d’esdeveniments.3 Mitjançant aquesta contrahistòria reapareix la força esclava de treball que va explotar el feixisme espanyol (Arquitectura Española, 1939-1975, 2014/2018) i es fa tan contingent com els mateixos edificis que va aixecar; per la mateixa equació, diverses revoltes disperses en el temps irrompen novament en els seus emplaçaments originals (Souvenir Barcelona [Record Barcelona], 2017) o es redimensionen les distàncies entre esdeveniments escindits per tal de teixir nous relats (Interrupcions. 10 anys, 1.340 metres, 2010). El passat encara és aquí, projecta la seva ombra fosca sobre el present i l’agita. Quan Mies van der Rohe es va veure obligat a trampejar l’elaboració de l’estrella que rematava el monument a Rosa Luxemburg, va haver d’especejar-la i fer-la portàtil, amb la qual cosa va esdevenir un llegat que es pot transportar fins a un ara perpetu (Den toten Helden der Revolution [Als herois morts de la revolució], 2018).

2.
La modernitat va consensuar una comprensió de la bellesa com a concinnitas: l’absoluta adequació entre les parts. Sota aquest prisma, el que és bell s’identifica amb aquella composició que no admet modificacions, ja que qualsevol addició o sostracció suposaria un deteriorament de la seva perfecció. Aquesta bellesa ideal de completa harmonia pot traduir-se en clau moral (decòrum), però també alimenta l’especulació sobre una possible bellesa política: la utopia. La utopia es pot concebre com la descripció d’una concinnitas política mitjançant la qual la complexa forma social resol una feliç correspondència entre totes les seves parts que no pot ser alterada. El falansteri fourierista, amb la seva organització matemàtica, és un exemple perfecte d’aquesta lògica; però la mateixa radicalitat afecta qualsevol altra temptativa utòpica. La Unité d’habitation de Le Corbusier només pot operar com a machine à habiter eficaç en la mesura que es respectin les consignes que prescriuen com s’hi ha de viure. A Corviale (Sostenere il palazzo dell’utopia [Sostenir l’edifici de l’utopia], 2004), però, els habitants d’aquest complex residencial, lluny de respectar les regles, han parasitat per complet l’edifici fins a adequar-lo a les seves necessitats més prosaiques. La trencadissa podria fer-nos pensar que el potencial utòpic es va malbaratar, però és just al contrari: la ruptura de la concinnitas inicial és el que permet conservar l’arsenal utòpic més enllà dels límits de la seva primera formalització. Efectivament, mitjançant aquesta indisciplina, els residents de Corviale han esdevingut, ara, els autèntics sobirans del seu espai vital.

Quan Nozick suggereix que tota utopia és metautòpica,4 el que està insinuant és que la funció mateixa de la forma utòpica consisteix en la impossibilitat de portar-la a la pràctica, però que aquesta mateixa impossibilitat és el que permet que l’esperit utòpic –el compromís de no reconciliació amb cap forma donada del real– pugui incitar múltiples realitats. No hi ha utopia més que en la gestió de la forma perfecta com una mena de llavor que haurà de brostar de formes imprevisibles, que apareixen com a contrautòpiques en la mesura que suposen l’abandonament del principi de concinnitas. La impossibilitat estructural de la forma utòpica n’és així el costat fosc, que no impedeix, sinó que abriga, les seves mateixes possibilitats. La utopia sempre vehicula una promesa, però el que conserva en el fracàs de la seva consumació és la mateixa potència d’allò que és prometedor: tot podria ser sempre d’una altra ma- nera. Les flames del viatge a Icària (Voyage en Icarie [Viatge a Icària], 2012) tan aviat assenyalen la fugacitat de les fantasies de Cabet com inflamen novament les mateixes il·lusions.

La dimensió de la paradoxa utòpica només es pot formular des de la dialèctica negativa: la seva mateixa perfecció irrealitzable és el que pot fer-la efectiva en un ara i aquí no utòpic. D’aquí que la veritable geografia de la utopia resideixi en la tensió entre el cap-lloc de la seva formulació idealitzada i l’exigu aquí que ha de ser permanentment transformat (Here/Nowhere, 2005). Dins d’aquesta perspectiva, les operacions de desplaçament de determinades formes utòpiques cap al valor d’ús (Existenzminimum, 2002; Taquería de los vientos, 2003; Playground [Tatlin a Mèxic], 2011), lluny de contradir la legitimitat de les ficcions que la posaven en joc, la renoven en el pla de la vida domèstica: habitar, menjar i jugar no desmenteixen Utopia sinó que la consumen com la seva pròpia (des)realització.

3.
Adorno va sentenciar que «ja no és possible el que s’anomena pròpiament habitar […]. La casa ha passat».5 Abans va ser Mies van der Rohe qui es va expressar de manera idèntica: «La casa del nostre temps no existeix.»6 La mancança a la qual es refereixen no remet a un problema de tipologies arquitectòniques, sinó a la impossibilitat d’aixecar el que Heidegger va denominar un estatge7 allà on es consuma l’acoblament entre el subjecte i el món. El somni d’habitar que va articular la modernitat, en efecte, interpreta el foc de la llar com l’oportunitat de xifrar el lloc propi. En el cas d’Adorno, la cancel·lació de la llar respon a l’excés de barbàrie que va demostrar la modernitat amb l’Holocaust. Després de l’estrepitós fracàs del projecte modern com a horitzó d’emancipació, cap de les seves consignes instrumentals no mereix confiança: el somni d’habitar no és res més que una paràfrasi de la vocació de dominació. Per a Mies, la casa del nostre temps no existeix perquè les condicions mateixes de la vida moderna exigeixen abandonar velles categories i enaltir, enfront de la figura de l’habitant, la contrafigura de l’inhabitant,8 aquell que ja no resideix sinó que transita, aquell que ja no habita sinó que ronda. En lloc de la llar com a centre essencial per a una vida pròpia, ara cal Vivir sin dejar rastro (2009) i Sans domicile fixe (2002).

El somni d’habitar declina per imperatius històrics; però aquests només suposen l’inici del seu enfosquiment. De moment assistim a la necessitat de corregir les coordenades que nodria la idea de la casa amb un caràcter encara prospectiu; només cal deslocalitzar-la i reconèixer que l’empara que ha de garantir pot comportar fins i tot un cert desarrelament: la mateixa mobilitat pot concebre’s com un lloc, encara que sigui vulnerable i inestable (Unité Mobile [Roads are also places], 2005), i, d’altra banda, potser cal plantejar-se les unitats d’habitatge en una clau precària i portàtil per garantir el mínim coeficient de confort (Existenzminimum, 2002; Superquadra casa-armário, 2009; Sakai Shelter, 2016). Però fonamentalment aquesta exigència de llar, un cop «transformada en la simple adequació d’un refugi»,9 fa que declini ràpidament: 24 hores de llum artificial (1998) reprodueix una habitació de l’hospital de Paimio, però l’original d’una habitació hospitalària i lluminosa ha estat suplantat per una estança cega i inhòspita.

Una casa mòbil encara alberga; la casa cega ja no ho és de ningú. Però qui és aquest ningú? El veritable negatiu del somni d’habitar no és la fragilitat amb què el mateix somni podria habilitar un refugi, sinó la direcció única que assenyala aquesta casa trastocada: la figura del refugiat. El fons obscur del propòsit d’habitar es materialitza en la seva impossibilitat radical, tal com l’encarna el refugiat. El refugiat és aquell que, expulsat de la llar, és llançat a una zona d’anomia (48_Nakba, 2007), una intempèrie que el redueix a homo sacer abandonat al límit de simple ésser vivent.10 El refugiat es converteix així en aquell que, sense cap lloc, ni pot radicar ni es defineix pels seus possibles desplaçaments, sinó que, expressat de forma concisa, deshabita. El refugiat és qui de la casa ocupa ja no les seves estances, sinó el seu buit, els buits que l’enfonsen. Si l’inhabitant era qui no habita, el refugiat és qui deixa d’habitar. Però aquesta precarietat extrema, alhora que obliga a idear mecanismes per compensar-ne els danys, com proposa Agamben, també pot ser concebuda com la llavor d’una nova categoria política en la mesura que vulnera els principis de la sobirania moderna (les relacions d’identitat home/ ciutadà i nativitat/nacionalitat) i la sotmet a una crisi irreversible. L’opressió territorial amb què Israel subjuga el poble palestí (Real Estate [Propietat immobiliària], 2006-2007; Terra esborrada, 2014; Baladia Ciutat Futura, 2011-2015) il·lustra la magnitud d’un poder despòtic de múltiples conseqüències; però l’efecte deshabitacional que promou també anuncia la ruïna de l’Estat nació com a domicili del poder.

4.
Les maquetes de diferents models d’habitatge col·lectiu se sustenten sobre cadires domèstiques (Conversation Piece: Narkomfin, 2013; Conversation Piece: Casa Bloc, 2016) o actuen elles mateixes com a seients disponibles per a l’espectador (Conversation Piece: Les Minguettes, 2017). Seguint la tradició dels «retrats de conversa», la proposta sembla transparent: els models arquitectònics per a una vida en comú es disposen com a objectes que promouen una discussió per valorar les desventures històriques patides per cadascun dels exemples invocats. Així, el Narkomfin (1928-1932), projectat com el paradigma de la comuna soviètica, aviat va ser eliminat per l’estalinisme; un destí semblant va patir la Casa Bloc (1933-1939), el model d’habitatge obrer ideat pel GATCPAC que va acabar com a residència dels militars franquistes. Per la seva banda, Les Minguettes, un complex d’habitatges de la perifèria de Lió, encarna el fracàs històric que ha suposat l’aplicació als suburbis urbans de les solucions arquitectòniques derivades de l’ideari modern. Si l’objecte de la conversa que s’ha de produir al voltant d’aquestes maquetes consisteix, doncs, a fer un balanç de la seva sort, llavors és molt probable que el recorregut d’aquestes converses sigui més aviat petit. El que aquestes converses posen en joc no és un reguitzell d’esdeveniments desventurats; l’objecte de la conversa que s’ha de produir al voltant d’aquests objectes arquitectònics és la mateixa idea de comunitat i la qüestió de si hi ha models capaços de donar compliment a l’ideal comunal.

Les primeres converses sobre els models ideals de comunitat les trobem en els diàlegs platònics. La interpretació tradicional de Plató suposa que la República perfecta és la governada pels filòsofs; però no es té en compte que en el Llibre II Sòcrates no dubta a enaltir com a ideal la ciutat dels porcs, la ciutat petita, autosuficient, basada en la col·laboració mútua entre els seus pobladors, i sense cap altre propòsit que el de satisfer les necessitats bàsiques. La intervenció de Sòcrates està carregada d’intenció: «Em sembla que la ciutat veritable és la que queda descrita, ja que és també una ciutat saludable. Però, si us complau, adreçarem una mi- rada a una ciutat inflada de tumors.»11 En efecte, només l’obligació de descriure una ciutat voluptuosa, complexa, assedegada de béns materials i travessada per tota mena de conflictes, és el que obligarà els contertulians a descriure una altra ciutat ideal d’acord amb aquestes noves exigències. En certa manera, el que es planteja és, doncs, una oposició entre la veritable «ciutat sana», tan pura i harmoniosa que no necessita cap estructura política, i una ciutat embolicada que requereix la política. En vista d’aquesta consideració, l’autèntica ciutat ideal del platonisme seria, doncs, la comuna prepolítica, una mena de no-ciutat prèvia a la constitució mateixa d’una ciutat.

La vida en comú concebuda com una ciutat sense ciutat no és res més que una manera de reconèixer la profunditat negativa de la idea mateixa de comunitat. Així ho demostra Esposito en la deconstrucció de la idea de communitas: una congregació necessària entre diverses persones que, tanmateix, descansa sobre la seva impossibilitat intrínseca.12 La comunitat projecta el subjecte fora de si mateix, el sostreu de la identitat amb si mateix i el confina en una alteritat que dinamita el caràcter absolut que es pressuposa a l’individu. Només un algú singular pot posar-se en comú, però no hi pot haver comunitat sense que tots i cadascun dels seus individus es dissolguin. La conclusió és contundent: no hi ha comunitat més que en la consciència que no és possible una tal congregació comunitària. Tota comunitat, en el seu fons obscur, és, així, una comunitat del defecte.13 Qualsevol temptativa de corregir aquesta naturalesa defectuosa –som la comunitat d’aquells que no tenen comunitat– comporta una declinació desastrosa, ancorada en la voluntat de preservar la integritat dels seus individus, una tendència que, per això mateix, degrada la communitas a una ciutat protegida, sempre a punt de concretar-se en una estructura política totalitària.

La naturalesa impracticable que caracteritza la comunitat és el que va portar Barthes a defensar el model de la «idiorítmia» –una posada en comú de les distàncies– com a única alternativa capaç de suportar la paradoxa.14 Això no obstant, si el fet comunal comporta la possibilitat d’alliberar-se de l’imperatiu de cristal·litzar en una ciutat, en una entitat política que en garanteixi el funcionament eficaç per a tothom, aleshores sembla factible prescindir del propòsit estratègic que obligava a definir dispositius jurídics i solucions urbanístiques determinades. Fora d’aquest marc, la comunitat pot créixer en l’espai de la simple cooperació com a fi en si mateixa, sense necessitat que la reunió d’individus diferents obeeixi a la consecució d’un resultat ideal. El que Sennet anomena «cooperació dialògica»15 no és altra cosa que aquesta obertura que es produeix en la bretxa fosca de la idea de comunitat, un espai en el qual tots ens fem més hàbils del que érem a l’interior d’un marc establert, per més excel·lent que fos en la seva definició. Els voluntaris que van unir les seves forces en la construcció de la Kulttuuritalo a Hèlsinki (Rakentajan käsi [La mà del treballador], 2012) no recorden tant el programa que va fomentar el projecte com l’acte de reunir-se, la pura experiència de trobar-se i la confluència d’habilitats que aleshores es va produir. El conjunt dels relats que ens transmeten els testimonis creix en la derrota política del que s’ha projectat, però constitueix una orgullosa partitura coral sobre la força difusa de la pura col·laboració.16

 

Martí Peran és crític d’art, comissari i professor de Teoria de l’Art a la Universitat de Barcelona.

 

1. Per desmentir-nos, vegeu William S. Allen: Aesthetics of Negativity: Blanchot, Adorno and Autonomy. Nova York: Fordham University Press, 2016. Vegeu també Theodor W. Adorno: Dialéctica negativa. La jerga de la autenticidad, trad. d’Alfredo Brotons Muñoz. Madrid: Akal, 2005; i Maurice Blanchot: Thomas el Oscuro, trad. de Manuel Arranz. València: Pre-Textos, 2002.

2. Utilitzem aquesta noció segons la perspectiva proposada per Giorgio Agamben: Medios sin fin. Notas sobre política, trad. d’Antonio Gimeno Cuspinera. València: Pre-Textos, 2001.

3. Walter Benjamin: «Tesis de filosofía de la historia», trad. de Jesús Aguirre. Discursos interrumpidos I. Madrid: Taurus, 1982, p. 188.

4. Robert Nozick: Anarquía, Estado y utopía, trad. de Rolando Tamayo. Madrid: Fondo de Cultura Económica, 1988.

5. Theodor W. Adorno: Minima moralia. Reflexiones desde la vida dañada, trad. de Joaquín Chamorro Mielke. Madrid: Taurus, 1998, p. 35 i 36.

6. Citat per Josep Quetglas: «Habitar», Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura. Barcelona: Arcàdia i Ajuntament de Barcelona, 2017, p. 21.

7. Martin Heidegger: Construir Habitar Pensar (Bauen Wohnen Denken), trad. de Jesús Adrián. Madrid: La Oficina de Arte y Ediciones, 2015.

8. Noció proposada per Josep Quetglas, op. cit., p. 26.

9. Així ho plantejàvem a Martí Peran: Domènec. 24 hores de llum artificial. Barcelona: Fundació “la Caixa”, 1998.

10. Giorgio Agamben: Homo sacer. El poder soberano y la nuda vida, trad. de Antonio Gimeno Cuspinera. València: Pre-Textos, 1998, p. 161.

11. 372e., Plató: Obras completas, trad. de María Araujo et al. Madrid: Aguilar, 1981, p. 693.

12. Roberto Esposito: Comunidad,inmunidad y biopolítica, trad. de Alicia García Ruiz. Barcelona: Herder, 2009. Del mateix autor, vegeu també que la idea de comunitat es planteja, precisament, com una categoria «impolítica»: Categorías de lo impolítico, trad. de Roberto Raschella. Buenos Aires: Katz, 2006.

13. També reconeguda com a «desobrada» o «inconfessable». Vegeu Jean-Luc Nancy: La comunidad desobrada, trad. de Pablo Perera. Madrid: Arena Libros, 2007; i Maurice Blanchot: La comunidad inconfesable, trad. de Isidro Herrera. Madrid: Arena Libros, 1999.

14. Roland Barcthes: Cómo vivir juntos. Simulaciones novelescas de algunos espacios cotidianos, trad. de Patricia Willson. Buenos Aires: Siglo xxi, 2003.

15. Richard Sennett: Juntos. Rituales, placeres y política de cooperación, trad. de Marco Aurelio Galmarini. Barcelona: Anagrama, 2012.

16. Vegeu Martí Peran: «Potencia de melancolía. A propósito de Rakentajan käsi (la mano del trabajador)», Relaciones ortográficas (en tiempos de revuelta). Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 2017.

Jerusalem ID

2015

DVD, 30’
direcció: Domènec i Sàgar Malé
Guió: Sàgar Malé, Kilian Estrada, Domènec
Càmera: Maria Acázar, Maria Cilleros, Kilian Estrada, Sàgar Malé
Edició: Kilian Estrada
Veu: Mònica Subirats
Producció: Mapasonor
Text: ‘La cua del monstre’Ariella Azoulay i Adi Ophir
un documental de MAPASONOR
Mapasonor ACD 2015

Icària no és una avinguda

Avinguda Icària, Barcelona, 2015

Curadora: Andrea Rodriguez Novoa
Curatorial Clube
13.02.15

Icària és una illa imaginada pel filòsof i socialista utòpic francès Étienne Cabet en el seu llibre «Voyage en Icarie» (1839), en el qual mostra un model social antagònic al capitalisme. Un dels seguidors catalans d’aquest projecte icarià, serà l’enginyer Ildefons Cerdà, autor de l’Eixample barceloní i que va donar nom a l’Avinguda homònima.

Ildefons Cerdà, admirador, més o menys en secret, de les idees utòpiques de Cabet, en record d’aquesta comunitat, en el seu Pla urbanístic de Barcelona —que en definitiva era una proposta igualitària— va preveure anomenar Avinguda d’Icària la via abans anomenada Camí del Cementiri del Poble Nou; fins i tot en alguns dibuixos i plànols assenyala tota una gran zona del Poble Nou sota el nom d’Icària.

···········

A les 12:30 d’un dissabte ens donem cita a la cruïlla de l’Avinguda Icària i el carrer Marina de Barcelona. Recollim algunes pedres al voltant i a les 13:00 comencem un recorregut per l’avinguda cap al Cementiri General de Barcelona, al Poble Nou. Durant el recorregut l’artista distribueix tres-centes fotocòpies A4 en blanc i negre amb el text:

« Icària no és una avinguda.
https://voyageenicarie.wordpress.com ».

Després, vàrem recórrer de nou l’avinguda fins al punt d’origen observant les còpies dipositades. Alguns papers aguantaran aquí fins a un dia laborable, fa vent i alguns altres ja han començat a volar. Són les 15:15.

Domènec. Domèstic. Manuel Guerrero

Text per a la publicació Domènec. Domèstic. (Ajuntament de Lleida, Patronat de Cultura de Mataró i ACM, 2001)

 

Viure entre ruïnes. Viure entre objectes, en espais propis i aliens. Construir sobre les runes de la història. ¿Abolir l’error i l’horror? ¿Contruir sobre els projectes de la modernitat? Recomençar de nou cada vegada. ¿Construir sobre la pobresa, sobre el silenci i el buit? Cap estètica sense ètica. Del desert de la ciutat després de la batalla, la Berlín arrasada per les bombes, magistralment fixada per Roberto Rosselini a Germania, anno zero (1947), a l’opulència de la ciutat contemporània de l’especulació quotidiana, per exemple, la Barcelona de la devastació de la memòria, fidelment documentada per José Luis Guerin a En construcción (2001). Les transformacions de l’espai urbà, els canvis de les formes de la vida quotidiana, esborren la memòria moral de la història col·lectiva, però també de les vivències particulars, la presència muda dels objectes quotidians, el rastre invisible dels costums públics i privats. En el paisatge devastat de la nostra memòria, individual i col·lectiva, la presència de l’arquitectura i dels objectes quotidians, de l’espai interior, de l’espai domèstic, ocupa un territori cabdal en la construcció del nostre imaginari personal, en la construcció de la nostra vida en comú. “L’arquitectura és l’autèntic camp de batalla de l’esperit”, escrivia Ludwig Mies van der Rohe, el 1950.

En una escena d’Ordet (La paraula) (1955), el gran poema cinematogràfic de Dreyer, Johannes, el foll, el místic —que amb la seva fe farà possible el miracle de la vida—, en una conversa amb el pastor, perplex, que entra a la casa de Borgen, afirma: “Sóc paleta… Construeixo cases, però els homes no volen habitar-les… Volen construir-les ells mateixos… Però no poden encara que vulguin. I per això alguns viuen en cabanyes mig acabades… d’altres en ruïnes… però la major part erren sense casa ni llar.”

Al voltant de les dates en que Dreyer rodava Ordet, l’agost de 1954, Heidegger, que s’havia mantingut en silenci davant de la bàrbarie nazi, enllestia un volum, Conferències i articles (Vorträge und Aufsätze), en el qual, entre d’altres escrits, donava a conèixer el cèlebre text “Construir, habitar, pensar” (Bauen Wohnen Denken), procedent d’una conferencia pronunciada al 1951. Hi afirma el filòsof: “L’autèntica penúria de l’habitar descansa en el fet que els mortals primer han de tornar a buscar l’essència de l’habitar, que han d’aprendre primer a habitar.” Perquè “tan sols si som capaços d’habitar podem construir.”

Per les mateixes dates, Maurice Blanchot, a L’espace littéraire (L’espai literari) (1955), escrivia que, en l’obra literària, en l’obra d’art, el desvetllament de la veritat no ens porta pas a la il·luminació, a diferència del que afirmava Heideggaer, sinó a la foscor, al desert del nòmada, a l’errància sens fi, a l’anonimat del no-lloc. Cabanes al desert.

Tal vegada sigui el cinema l’art en el qual s’ha expressat, d’una manera més directa i diversa, la dificultat de l’home actual per habitar el món, d’una manera sostenible, en equilibri amb la natura, i mantenint el diàleg amb l’altre, seguint les formes de vida cotemporànies regides per la velocitat, la violència, la usura, el consumisme i la pèrdua de les identitats individuals i col·lectives. La necessitat d’un habitatge, d’una casa pròpia, d’un espai domèstic on sigui possible la intimitat, ni que sigui en una existència nòmada, que al costat d’uns espais veritablement públics, facin possible un subjecte lliure, sobirà i solidari, esdevé, en la nostra societat abocada a l’espectacle, una de les necessitats primàries de l’individu contemporani.

Una de les escenes més colpidores del cinema de la fi del segle XX és la que ofereix Offret (Sacrifici) (1986), el testament cinematogràfic d’Andrei Tarkovski. Es tracta de la seqüència de sis minuts que mostra com Alexander, el protagonista del film, incendia i contempla, en silenci, com crema la seva casa de fusta situada al costat del mar, en una illa. No es tracta d’un acte gratuït o nihilista, sinó d’un veritable sacrifici. En un gest radical, solitari, Alexander decideix prescindir de tot, fins i tot de la seva casa i del seu fill estimat, per tal de poder salvar la humanitat, la seva família, d’una possible catàstrofe universal. La casa d’Alexander, la casa d’Offret, es constitueix en el centre simbòlic de l’extraordinària paràbola de Tarkovski que denuncia el materialisme i el nihilisme d’occident i reivindica l’experiència espiritual o religiosa, la responsabilitat de l’individu, com a únics camins que ens poden allunyar de la destrucció. La imatge inicial i la final d’Offret que ens mostren el fill d’Alexander regant un arbre sec —símbol de la fe, segons Tarkovski— simbolitzen l’esperança en el futur que vol transmetre l’autor d’Andrei Rublev o d’Stalker.

Al costat d’aquests exemples messiànics s’alça el somni utòpic del projecte modern, de l’arquitectura racional, que també ens ha llegat l’art i el pensament del segle XX, que ha maldat per projectar, amb èxits i fracassos evidents, una nova manera de viure, una nova manera d’habitar, amb la voluntat, fins i tot, d’arribar a canviar la societat. És la tradició del projecte il·lustrat, de la modernitat arquitectònica, exemplarment representada per Adolf Loos, Le Corbusier, Mies van der Rohe o Alvar Aalto, que Domènec ha reivindicat i revisat en algunes de les seves obres més remarcables dels darrers anys.

Domènec (Mataró, 1962), amb una coherència i una honestedat admirables, ha centrat la seva obra artística en la reflexió crítica i lírica sobre les paradoxes i els enigmes de la vida actual, de les nostres maneres d’habitar, a partir de la nostra relació amb l’espai i amb els objectes. Partint de processos conceptuals de reflexió, Domènec ha anat creant una obra pictòrica, escultòrica, objectual, fotogràfica i videogràfica que pren el projecte del disseny objectual i arquitectònic com una de les construccions imaginàries més productives i complexes de la tradició moderna. Dels resultats contradictoris i de les fissures múltiples del projecte de la modernitat arquitectònica, artística i filosòfica, Domènec n’extreu objectes ambigus, instal·lacions inquietants i visions perplexes que ens interroguen sobre els fracassos de les utopies polítiques, socials i estètiques i, alhora, ens interpel·len sobre la misèria espiritual i l’absurd existencial de la nostra vida quotidiana, de la nostra vida domèstica. L’alienació cultural i social de l’individu com una de les conseqüències més clares del capitalisme tardà en el món occidental esdevé una de les idees més constants de l’obra de Domènec.

D’una manera intuïtiva i progressiva, i gràcies a les possibilitats obertes pel reconeixement del seu treball, Domènec ha anat ampliant l’espai de la seva exploració artística, des de la creació de pintures i d’escultures de tamany reduït fins a la construcció d’espais transitables o d’instal·lacions de mides considerables.

Durant els anys noranta Domènec s’ha concentrat en el camp escultòric, sempre des d’una pràctica ben original, treballant principalment a partir de sèries d’obres de petites dimensions que s’han anat expansionant. Caracteritzades per la seva sensualitat tàctil i formal, les escultures de les sèries Freeze (1994-1996), construïdes de fusta i claus, sorprenen per la seva capacitat de crear fascinació i, alhora, rebuig o, fins i tot, repulsió. Com els fetitxes de les cultures africanes, les escultures de la sèrie Freeze no ens deixen indiferents. Aquestes obres les formes orgàniques abstractes de les quals provenen de l’inconscient o ens recorden formes animals o objectes quotidians, com larves o coixins, constitueixen escultures monocromes, d’un blanc trencat, recobertes, en alguns casos, de claus o punxes, com cactus, garotes o eriçons.

Les obres de la sèrie Freeze provoquen, voluntàriament, distància, fredor. Són escultures ambigües, entre l’objecte quotidià i el fetitxe, que pel seu acabat artesanal i les seves formes orgàniques es distancien igualment tant de les peces de tipus minimalista com dels objectes d’origen conceptual. Aquestes característiques s’accentuen encara més en la sèrie Híbrids (1996-1998), escultures també de fusta, tornejades manualment, igualment monocromes, blanques, en les quals es confon el possible caràcter funcional o estètic de l’objecte. Híbrids, objectes enigmàtics, que comencen a mostrar forats, o a obrir-se en l’interior fins a formar espais habitables. Peces que ens evoquen la idea de niu, la idea de caverna, la idea d’úter matern. La incomunicació, l’aïllament, que semblaven transmetre les obres de la sèrie Frezze, comença a matisar-se en les peces de la sèrie Híbrids, que semblen voler obrir-se a l’espai, al possible diàleg amb l’altre.

El rostre aliè és el títol de dues peces diferents que, al meu entendre, marquen unes fites en l’evolució de l’obra de Domènec. Com a resultat d’un taller amb l’artista portuguès Cabrita Reis, celebrat a Montesquiu, el 1994, Domènec va realitzar una instal·lació efímera amb el títol de El rostre aliè. Es tractava d’una construcció rectangular de fusta situada a l’aire lliure, a la intempèrie, buida a l’interior, pintat de blanc, on només hi destacava l’aparició d’una lleixa, també pintada de blanc, que no sostenia cap objecte o cosa. Com un temple laic al buit, com un antimonument, El rostre aliè (1994) és la primera intervenció escultòrica amb estructura arquitectònica de Domènec. L’obertura al diàleg, al rostre de l’altre, tanmateix, no sembla pas l’objectiu funcional d’aquesta construcció, que tampoc esdevé un confessionari o un espai per a la meditació transcendental. Amb el mateix títol de El rostre aliè, el 1997, Domènec va crear una escultura que té la forma d’una màscara però que no té obertures per als ulls o la boca i que cal situar a la paret, de manera que el possible portador de la màscara —com ha mostrat el mateix autor en una sèrie de fotografies— s’ha de situar cara a la paret. És la impossibilitat del diàleg, la impossibilitat de la mirada, el rebuig de l’altre. Però, també, la necessitat de l’alteritat. Je est un autre, escriví Rimbaud. El nostre rostre és un rostre aliè, l’altre sóc jo. El diàleg, tal com ens ha ensenyat Freud, comença en un mateix. Sense l’obertura interior, sense l’obertura a l’altre, no pot iniciar-se el diàleg. És a partir d’aquesta necessitat de diàleg, d’aquesta necessitat d’obertura, que s’obre l’espai, que apareix l’arquitectura com a lloc, com a habitatge, com a indret per a l’intercanvi i per a la comunicació, o per a la incomunicació, l’aïllament o el silenci.

En un fragment del significatiu text “Ablèpsia, l’artista cec”, datat el 1997, Domènec reflexiona a partir d’un retrat fotogràfic de Buster Keaton, el qual apareix assegut amb les dues mans obertes tapant-se els ulls. És un fotograma pertanyent a Film (1964), l’única experiència cinematogràfica de Samuel Beckett. Com si es referís a El rostre aliè (1994 i 1997), Domènec ha escrit: “La dificultat d’entendre el que mirem, la impossibilitat de la mirada. L’artista és com un cec dins d’una cambra frigorífica totalment blanca, envaït d’un febrós vertigen, que en un esforç de dubtosa utilitat intenta que l’art esdevingui un tel que embolcalli el caos, la materialització d’un gran forat. Petit vide grande lumière cube tout blancheur faces sans trace aucun souvenir [Samuel Beckett, Sans]. La ceguesa blanca, un no-lloc.”

La sèrie de fotografies Blanc com la llet (1998) testimonia l’aparició d’unes construccions fràgils i delicades de formes orgàniques, paral·leles a les darreres obres de la sèrie d’Híbrids. Es tracta d’ampliacions fotogràfiques de petites maquetes efímeres, modelades en plastilina blanca i després destruïdes. Són formes totalment ambigües que ens poden remetre a òrgans del cos o a habitatges precaris, cabanes de fang, o nius d’animals diversos. També podem evocar les formes irregulars d’una caverna. La precarietat i l’estranyesa d’aquests espais misteriosos i particulars, habitatges elementals i simples, ens parlen d’una existència nòmada, a la intempèrie, reduïda a la mínima expressió. A Höhlenausgänge (Sortides de la caverna) (1989) —com ha remarcat Franz Josef Wetz al seu estudi sobre el filòsof alemany—, Hans Blumenberg caracteritza l’home com un ser visible que escapa a la realitat refugiant-se en la invisibilitat de la caverna. La visibilitat de la caverna obliga l’home a prendre consciència del seu despullament i de la seva indefensió. “Només hi ha una sortida de la caverna —afirma Blumenberg—, la que està en nosaltres mateixos.”

Enmig d’una cultura abocada a l’espectacle, al simulacre audiovisual de la imatge virtual, obrir-se a una nova mirada crítica, construir de nou des de la pobresa, des de les realitats que vivim. Un nou primitivisme, un nou humanisme, que situa l’home per davant de la tècnica. Si l’experiència del progrés ens ha portat a la guerra i a la destrucció, l’experiència de la pobresa ens retorna a la vida quotidiana, al plaer de la vida simple i lliure. És el que experimentà Walter Benjamin a Eivissa, i fixà, el 1933, a l’article “Experiència i pobresa”, uns anys abans de la seva tràgica fi a Portbou, el 1940, tal com ens recorda Vicente Valero al seu assaig biogràfic Experiencia y pobreza. Walter Benjamin en Ibiza, 1932-1933 (2001). “Una pobresa que ens condueix a recomençar de nou, a repensar de zero, a sortir-se’n amb poca cosa, a construir amb gairebé res, sense girar el cap ni a dreta ni a esquerra. Entre els grans creadors, sempre hi ha hagut esperits impecables que començaven per fer taula rasa,” diu Benjamin a l’article “Experiència i pobresa”, en el qual esmenta, per exemple, les obres de Paul Klee o Adolf Loos.

És la tradició de la modernitat, de l’avantguarda, sempre recomençada, que cercà, entre d’altres camins, en el retorn als orígens, al primitivisme, a l’essencial, l’alliberament de l’acadèmia, l’alliberament de l’acumulació històrica, l’alliberament de la dependència de la tècnica. Si entre els constrenyiments i les febleses de l’art minimal i de l’art conceptual sorgí l’art pobre, contemporàniament als excessos de l’art postmodern més frívol ha emergit un art postmodern més crític, i compromés políticament, que reprèn i reelabora idees, actituds i propostes de l’art conceptual, de l’art minimal, de l’art pobre. Domènec se situa, amb la seva obra singular, dins d’aquest art postmodern crític que, rellegint críticament la tradició de la modernitat, no renuncia, ara i aquí, hic et nunc, a construir un espai habitable, individual i col·lectiu, des de la pobresa i la lucidesa més extrema.

En els darrers anys de la dècada dels noranta, Domènec comença a treballar en projectes que parteixen de referents arquitectònics precisos. La instal·lació 24 hores de llum artificial (1998-1999) recrea a escala real una habitació de l’hospital antituberculós de Paimio (1929-1933) realitzat per Alvar Aalto —considerat modèlic per la seva relació oberta amb els elements naturals—, que es transforma en una gran maqueta de fusta a mida real, sense finestres, on els llits i els útils sanitaris esdevenen escultures monocromes alienes a la seva funció original, objectes inútils, il·luminats en excés per la llum cegadora de neons que enlluernen l’espectador. El projecte d’Aalto de Paimio, en la recreació de Domènec, ja no existeix, ha estat esborrat, neutralitzat, anihilat. El lloc de Paimio ha esdevingut un no-lloc. L’heterotopia ha esdevingut atopia. Domènec ens enfronta a la transformació de l’espai utòpic del projecte modern en un espai atòpic, sense personalitat, sense vida. La relectura crítica negativa de Domènec no és una crítica a Aalto, sinó, és clar, una crítica de l’evolució de la nostra societat que ha cegat, ha anulat, ha desvirtuat el projecte arquitectònic modern. Com si Domènec rellegís Aalto a partir de Beckett. Com ha afirmat Martí Peran al text “24 hores de llum artificial. Després d’Alvar Aalto” (1998): “la instal·lació, tot i l’ombra precisa d’Aalto, podria ser perfectament l’habitació on agonitza Malone.” ¿Hem acabat vivint en una clínica clònica universal?

Un lloc (2000) i Ici même (dins de casa) (2000) comparteixen la presència d’una maqueta, i la fotografia d’aquesta maqueta en el bosc, d’una de les obres més conegudes de Le Corbusier: la Unité d’habitation de Marsella (1947-1952). L’emblemàtic edifici d’habitacles projectat per Le Corbusier a Marsella —que planteja crear rigorosament una nova forma d’habitar i de constituir veritables comunitats—, convertit en moble-maqueta (podria ser també un moble-bar) de fusta, pintat de blanc, esdevé el fetitxe, el bibelot, el centre absent d’una habitació individual a la instal·lació Un lloc. Al costat de la maqueta de l’Unité d’habitation, un llit, una cadira i una prestatgeria conformen un mobiliari auster i monocrom reduït a la mínima expressió. El contrast entre la presència del moble-maqueta i l’absència de diàleg amb els altres elements inexpressius de l’habitació, planteja la inversió del lloc propi, de l’espai privat, en el no-lloc de l’espai impersonal de la contemporaneïtat.

¿Què hi fa la maqueta, simplificadora i banalitzadora, de l’edifici de Le Corbusier a la instal·lació Un lloc? És veritat que —com explica Stanislaus von Moos a la seva biografia sobre Le Corbusier— l’arquitecte suís parteix formalment de la idea d’una caixa de botelles. Les vivendes separades es col·loquen dins l’estructura de formigó armat com les botelles en una caixa. Però Domènec no està tan interessat en la riquesa i la complexitat formal i estructural de l’obra com en el caràcter paradigmàtic de l’edifici a l’hora de plantejar un projecte utòpic d’habitatge, com a emblema de la modernitat com a projecte estètic, polític i social.

En l’obra Ici même (dins de casa) (2000) la fotografia de la maqueta de l’Unité d’habitation ha esdevingut un simple reclam icònic situat en l’espai reservat per a la publicitat dins d’una marquesina per a una parada d’autobus. Fins i tot Domènec ha editat serigràficament la imatge de la maqueta de l’edifici de Le Corbusier, fotografiada al bosc, per convertir-la en la simulació d’un anunci publicitari que ha estat situat en diferents opis en intervencions urbanes plantejades a Mataró i Banyoles. La recreació de l’emblema de la modernitat ha esdevingut una marca, un logotip, un simple reclam propagandístic sense cap finalitat real fora de l’autoreferencialitat crítica que proposa el projecte de Domènec. Com una ruïna postmoderna, com un vaixell a la deriva, la imatge de la modernitat que ens ofereix Domènec és francament pessimista, entre la pura propaganda i el parc temàtic s’alcen les restes del naufragi de la modernitat. Davant la banalitat i el simulacre, només una arqueologia del saber, una mirada profunda i crítica, ens pot retornar, ni que sigui amb un franc escepticisme, l’esperit de la utopia.

Com a precedent de l’obra i la intervenció urbana Ici même (dins de casa), Domènec realitzà a Benifallet, en el marc del projecte d’exposició Segona estació, la instal·lació Ici même (1999). El mateix prototipus de marquesina projectat per a Ici même (dins de casa), de fusta, pintada de blanc, amb un banc allargat per seure i un sostre per protegir l’usuari de les inclemències del temps, se situava enmig del camp, en un lloc on no existeix cap línia de transport. La diferència és que l’espai lluminós reservat a la publicitat és buit, només projecta llum blanca a l’espectador. Ici même, aquí i ara, hic et nunc. Domènec creava un lloc, un espai on s’interrompia el temps, un espai nou per a la relació, per a l’intercanvi, per al diàleg, per a la conversa, per a la contemplació, que fins i tot, per la seva lluminositat, va ser utilitzat de nit en més d’una festa popular, com documenten diverses fotografies i vídeos. Aquest lloc públic, esdevenia també un no-lloc, un espai en blanc, buit, sense cap mena de llegenda o imatge incorporada, un espai disponible, un espai lliure.

L’aprofundiment en les teories situacionistes o en les idees de Michel de Certeau, l’autor de L’invention du quotidien (1980), o Nicolas Bourriaud, l’autor d’Esthétique relationelle (1998), ha enriquit, durant els darrers anys, l’obra de Domènec, el qual ha ampliat la dimensió política i social dels seus projectes, ha treballat amb nous mitjans i ha plantejat, per primera vegada, intervencions en l’espai públic.

El vídeo Amb el fred dins de casa (2001), ens mostra com s’omple de llet un vulgar got de vidre i com una mà agafa el got per tot seguit engolir el líquid. Es tracta d’un vídeo sens fi, enregistrat amb una sola càmera fixa, d’una austeritat tècnica total. El so augmentat d’aquesta operació quotidiana i la repetició infinita del gest anònim d’omplir i beure la llet ens ofereixen una lectura ambivalent i ambigua. D’una banda, ens fa pensar en la necessitat de valorar amb més profunditat els nostres actes habituals, els nostres gestos quotidians; de l’altra banda, ens enfronta davant la repetició i la banalitat de la nostra vida. Com el record colpidor del got de llet engolit cada matí, la memòria i la presència dels fets aparentment més simples i més insignificants formen part també de la nostra experiència profunda que conforma el nostre present i el nostre futur.

Com a silents testimonis d’una existència única i enigmàtica, les obres de Domènec se’ns apareixen com a objectes antropològics, com a llocs antropològics o com a reflexions antropològiques sobre el present des del camp de l’art. L’interior i l’exterior, la casa i el carrer, abans que el taller, la galeria o el museu, esdevenen els llocs on es projecten les obres d’art. Com l’espai sense habitar que crea la casa cremada d’Offret (Sacrifici), el film de Tarkovski, Domènec pensa l’obra d’art com un continu recomençar des del blanc, des del buit, des del no-res. “En la realitat concreta del món d’avui, els llocs i els espais, els llocs i els no-llocs s’entrellacen, s’interpenetren”, afirma Marc Augé a Non-lieux. Introduction à une anthropologie de la surmodernité (1992). Construir el lloc de l’art és obrir l’espai del pensament; aprofundir en la complexitat de l’existència; ampliar les llibertats, individuals i col·lectives; preservar els espais de la intimitat, les singularitats dels llocs i de les cultures; i, alhora, alliberar els espais, els llocs i els no-llocs, de les fronteres polítiques, econòmiques, socials i culturals que fixen els mapes físics i mentals del nostre món.

Manuel Guerrero

Domènec, 24 hores de llum artificial. Pilar Bonet

Aquesta vida és un hospital on cada malalt es desficia per poder canviar de llit. Aquest voldria sofrir cara a l’estufa, i aquell creu que guariria al costat de la finestra. Sempre em sembla que m’haig de trobar bé allà on no sóc, i aquesta qüestió dels canvis de lloc és una de les que discuteixo contínuament amb la meva ànima…El petit poema en prosa de Baudelaire, titulat Any Where out of the World (A qualsevol lloc fora del món) en honor al seu mestre Edgar Allan Poe, sempre m’ha semblat molt a prop de les peces i instal·lacions hospitalàries que Domènec (Mataró, 1962) ha realitzat en els últims anys. Si les seves darreres obres exploraven els espais absents i les formes mòrbides al temps seductores i abjectes, ara el treball que presenta a l’espai de la Sala Montcada de la Fundació “la Caixa” sublima l’estàtica presència del viatge existencial, la fugida vers els països que són analogies de la Mort. Com reclama el poeta a la seva ànima en el text de la capçalera: anem més lluny encara; encara més lluny de la vida, si això és possible: instal·lem-nos al pol. Allà el sol només frega molt obliquament la terra, i les lentes alteracions de la llum i de la nit suprimeixen la varietat i augmenten la monotonia, aquella meitat del no-res…

Una meitat del no-res que l’artista corporitza en la construcció a escala natural d’una cambra del sanatori finès de Paimio, obra de l’arquitecte Alvar Aalto (1933). Un espai on reposa i guareix aquella “ànima morta” de Baudelaire, Kafka, Mann, Beckett, Artaud, Plath o de Bernhard, dels qui prenen llargs banys de tenebres, mentre, per distreure’s en l’etern viatge cap el silenci del nord, admiren les garbes roges de les aurores boreals, els reflexos dels focs artificials de l’Infern!

Una cambra amarada de gèlida llum artificial, lluny del món, un espai per a poder llegir els llibres més bells que Proust sabia escrits en llengua estrangera i on viure l’art com una iniciativa de salut a la manera de Deleuze. Un espai fora del temps que el comissari de l’exposició, Martí Peran, mira A distància –títol del cicle- i que no vol dir altra cosa que mirar el fora des del distanciament, des del dins més entranyat de la blancor neutra de les idees i les paraules: Si amb el pensament volíem atrapar el món, en realitat el llencem lluny del nostre abast. Si amb l’anhel de construir una casa volíem ser en el món, en realitat ens n’amaguem.

Als primers anys trenta l’arquitecte Aalto construí un sanatori anti tuberculós, Domènec ara caracteritza aquella primera intenció racionalista i fragilitza fins a l’extrem la distància entre l’habitabilitat –el confort racional de la modernitat- i la malaltia de l’ésser contemporani –l’exili. L’espectador ha d’entrar dins la cambra, integrar-se a la blancor de la llum artificial, tocar amb els ulls el mobiliari de la sala en la seva metamòrfica i asèptica quietud –peces orgàniques, pròpies de l’autor, que dins la cambra assumeixen l’esperit dels armaris, llits i sanitaris hospitalaris. El factor humà és l’essència de la arquitectura i aquesta esdevé així refugi, el lloc on prendre contacte amb les coses, i entre

aquestes el propi cos, “l’ànima malalta”, el jo i l’altre, en definitiva aquella meitat del no-res. Domènec en les seves obres rebaixa la temperatura natural del món real i l’extraordinària cambra d’aquesta instal·lació –24 hores de llum artificial-, com apunta Martí Peran, “potser ni tan sols ens aixopluga, només és la forma d’un forat que dóna accés a la caiguda”.

Aquesta cambra, disposada dins l’altra cambra expositiva, ella mateixa dins la cambra d’una ciutat, potser talment l’escenari on reviure el darrer moment del diàleg entre el malalt baudelerià i la seva ànima; quan aquesta exhausta de preguntes i silencis, de propostes de viatges i territoris més benignes on guarir-se i deixar de complaure’s en el seu mal, exclama desesperada i cridant: Anem…¡A qualsevol lloc! ¡A qualsevol lloc! ¡La qüestió és que sigui fora del món!

Pilar Bonet

Text publicat a Papers d’Art, Girona 1999

Sala Montcada de la Fundació “la Caixa”
Barcelona (novembre 1998-gener 1999)

Projecte per a una casa núm.1

2003

Fusta, ferro, fotografia i tinta sobre paper milimetrat

una tarima a la plaça Sverdlov

Una senzilla tarima de fusta de pi sense pintar, construïda amb presses. Lloc: la plaça Sverdlov, davant del teatre Bolxoi a Moscou. Dia: el 5 de maig de 1920. Tres anys després de la Revolució d’Octubre de 1917. Uns milers de persones s’hi concentren. Dalt de la tarima, tres persones. En un lloc destacat hi podem veure Lenin arengant les tropes a punt de marxar cap al front de Pòlonia. Al costat hi ha Trotski, que en aquell moment dirigia l’Exèrcit Roig, i al seu darrere hi podem distingir Kamenev.

El llenguatge corporal de Lenin és impecable: el cos inclinat cap a les masses com un mascaró de proa del vaixell de la Revolució. Al voltant, però, d’aquest humil dispositiu arquitectònic, es desplega tota una fosca i complexa trama… Una tràgica història d’espectres i fantasmes.

El fotògraf G. P. Goldstein realitzà una seqüència de fotografies de l’acte. La foto principal de la seqüencia, en la que podem veure Lenin amb Trotski i Kamenev al costat, ràpidament circula per tot el món i adquireix una condició icònica. Esdevé un símbol de la Revolució, una icona equiparable al retrat del Che fet per Korda.

Amb Stalin al poder, el 1927 Trotski i Kamenev son expulsats del partit comunista i a partir d’aquell moment la fotografia original ja no serà mai més mostrada o reproduïda integrament a la Unió Soviètica. En les posteriors reproduccions, Trotski i Kamenev han estat reemplaçats per uns taulons de fusta: eliminats, esborrats, tranferits de cop a la condició de fantasmes de la història.

Kamenev fou codemnat a mort i afusellat el 25 d’agost de 1936. Trotski va ser assasinat a Ciutat de mèxic el 21 d’agost de 1940 per Ramon Mercader, agent de Stalin.

*Aquesta peça partany a la col·lecció de la Fundaçao Vera Chaves Barcellos, Viamao, Brasil

Monthly Archive:
octubre 2025
gener 2025
octubre 2024
setembre 2024
agost 2024
maig 2024
abril 2024
febrer 2024
abril 2023
desembre 2022
novembre 2022
febrer 2022
juliol 2021
juny 2021
maig 2021
gener 2019
desembre 2018
novembre 2018
octubre 2018
setembre 2018
juliol 2018
juny 2018
abril 2018
març 2018
febrer 2018
gener 2018
novembre 2017
octubre 2017
juliol 2017
maig 2017
abril 2017
febrer 2017
desembre 2016
novembre 2016
octubre 2016
juliol 2016
juny 2016
maig 2016
març 2016
novembre 2015
setembre 2015
agost 2015
juliol 2015
juny 2015
abril 2015
març 2015
febrer 2015
gener 2015
desembre 2014
novembre 2014
octubre 2014
setembre 2014
agost 2014
juliol 2014
juny 2014
abril 2014
març 2014
febrer 2014
gener 2014
desembre 2013
novembre 2013
octubre 2013
setembre 2013
agost 2013
juny 2013
maig 2013
abril 2013
març 2013
febrer 2013
gener 2013
novembre 2012
octubre 2012
setembre 2012
juliol 2012
juny 2012
maig 2012
abril 2012
març 2012
febrer 2012
gener 2012
desembre 2011
novembre 2011
octubre 2011
setembre 2011
agost 2011
juliol 2011
juny 2011
abril 2011
febrer 2011
gener 2011
desembre 2010
novembre 2010
octubre 2010
setembre 2010
agost 2010
juliol 2010
juny 2010
maig 2010
abril 2010
març 2010
febrer 2010
gener 2010
novembre 2009
octubre 2009
setembre 2009
agost 2009
juliol 2009
juny 2009
maig 2009
abril 2009
març 2009
desembre 2008
novembre 2008