Real Estate

Israel/Palestina 2006-2007

Comissaria: Nirith Nelson

Estructura de fusta amb rètol, publicació i quatre DVD.
Publicació: Real Estate. Publicació gratuïta, tiratge il·limitat, 20 pàg. Blanc i negre, 23,5 x 33,2 cm.
4 DVD: Real Estate #. 23’41’’, Real Estate #2. 8’01’’, Real Estate #3. 10’37’’, Real Estate #4. 5’45’.
Tel Aviv Artists’ Studio, Tel Aviv, maig 2007. La Capella, Barcelona, Setembre 2007. Espai Zero1, Museu de la Garrotxa, Olot, Decembre 2008.

Una producció de JCVA, Jerusalem Center for the Visual Arts amb la col·laboració de l’ICUB i Can Xalant.

El projecte Real Estate (propietat immobiliària) és el resultat d’un llarg procés d’immersió en el context israelià-palestí iniciat a principis del 2006 fruit de la invitació per part del Jerusalem Center for the Visual Arts a fer una residència a Jerusalem i continuat en un seguit d’estades durant el 2006 i el 2007.

La instal·lació Real Estate es planteja com un simulacre d’oficina de venda immobiliària, que desplega un conjunt de materials (fotografies, vídeos, entrevistes, publicació gratuïta…) que intenten ser un registre visual de la complexa i problemàtica relació amb el territori i l’hàbitat en aquell context, així com mostrar com l’arquitectura i l’urbanisme formen part d’una estratègia de guerra de l’Estat d’Israel en el context de l’ocupació palestina i esdevenen, de fet, un dels mes eficaços mecanismes de dominació.

En l’edició del divendres de la premsa escrita d’Israel hi trobem habitualment el suplement d’anuncis immobiliaris “Real Estate”. És força usual trobar en aquests suplements atractius anuncis d’apartaments i habitatges suburbans a bon preu; moltes vegades només després d’una atenta lectura hom descobreix que aquestes cases es troben dintre dels Territoris Palestins Ocupats i són, de fet, construccions il·legals segons tots els tractats internacionals.

La utilització irònica del títol Real Estate (Propietat Immobiliària) per aquest projecte vol fer evident la relació colonial de “propietat” que l’Estat d’Israel i part de la societat israeliana té envers els Territoris Palestins Ocupats.

Llegir més

Here/Nowhere

Baltimore, West Cork, Irlanda (març – setembre 2005)

Produït per West Cork Art Centre, dins el projecte “Living Landscape” Postproducció de vídeo: Rafael Ruiz / Can Xalant.

Intervenció en els ferris que uneixen el port de pescadors de Baltimore amb dues de les moltes illes que configuren el perfil de la costa sud-oest d’Irlanda i que són utilitzats diàriament pels seus habitants per anar a treballar. Des dels ports d’aquesta regió sortiren cap a Amèrica milers i milers d’emigrants durant les fams de 1846-1848. Construcció i col·locació de dos rètols al sostre dels dos ferris amb les paraules Here i Nowhere (Aquí i Enlloc). Text en moviment escrit en el paisatge.

Veure vídeo:

https://youtu.be/u0ZAU3iMnNw

Unité Mobile (Roads are also places)

Marsella, 2005

Projecte realitzat para la exposició Mira como se mueven, Fundación Telefónica, Madrid, maig 2005
Comissariat: Martí Peran
Producció: Fundación Telefónica.
Construcció del camió teledirigit: Manel Quadrada
Vídeo: Laurent Malone
Muntatge vídeo: Rafa Ruiz.

Construcció d’un camió dirigit per ràdiocontrol. El remolc ha estat substituït per una maqueta de l’Unité d’Habitation de Marsella ( edifici construït per Le Corbussier el 1947). Projecció de vídeo (DVD, 10’ loop). 2004 / 2005

Intervenció a l’interior de l’edifici de l’Unité d’Habitation de Marsella el 25 de febrer de 2005. Registre videogràfic del camió teledirigit circulant lliurament pels passadissos, ascensors i terrat de l’Unité d’Habitation de Marsella.

El vídeo a sigut presentat, entre d’altres llocs, al New Museum of Contemporay Art de Nova York, al Hammer Museum de Los Angeles, Storefront for Art and Architecture de Nova York, al Rotterdam Architecture Film Festival i al Vladivostok Film Festival.

*La peça pertany a la col·lecció del Museu de Teruel.

Sostenere il palazzo dell’utopia

Roma, 2003-2004

Sèrie fotogràfica (11 fotografies de 45 x 60 cm c.u. Copia digital sobre alumini)

La Unité d’Habitation de Marsella construïda per Le Corbusier en els anys 40 representa el principi de tota una sèrie de projectes arquitectònics de vivienda social de clara inspiració utòpica i un intent radical de transformar les formes de vida en comú. Podem afirmar que Corviale —inaugurat a principis dels anys 80— és, en tota la seva complexitat, un dels últims fills d’aquest esperit transformador que ha estat finalment apartat per les dinàmiques del mercat.
El projecte Sostenere il palazzo dell’utopia (Sostenir l’edifici de la utopia) consisteix en una sèrie de retrats d’ habitants de Corviale sostenint en les seves mans la maqueta de l’Unité d’Habitation de Marsella, recreant en una versió democràtica i igualitària la imagineria pictòrica medieval (on els poderosos: papes, bisbes i reis, eren representats sostenint la ciutat que havien fundat), en un modest intent poètic de re-fundar la possibilitat de la utopia.

Zwalm Mailbox Project

Zwalm, Bèlgica, 2003

“Kunst & Zwalm 2003”

La regió de Zwalm té una estructura urbanística de cases unifamiliars amb jardí. Sorprèn la inexistència de cap construcció que reculli la tradició arquitectònica del segle XX. La majoria de les cases tenen una bústia que reprodueix una caseta tradicional idealitzada, similar a les dels contes infantils. Aquesta inexistència de rastres de la modernitat denota una profunda càrrega ideològica.

Amb la voluntat d’introduir un comentari irònic en aquest context, es van substituir algunes bústies tradicionals per models a escala de construccions racionalistes, com la Villa Savoia i la casa núm. 13 de Le Corbusier; la casa Steiner d’Adolf Loos i la casa Bolle de Eugeen Liebaut.

* La peça pertany a la Col·lecció del Museu de Teruel.

Taquería de los vientos

Mèxic DF, 2003

Ferro, edició de fulls de paper per embolicar els tacs a, pòster i DVD

Una producció de Laboratorio Arte Alameda amb la col·laboració d’Arte In Situ / Torre de los Vientos

Torre de los Vientos, la construcció amb que Gonzalo Fonseca va representar a Uruguai en l’avinguda d’escultures de països participants en els Jocs Olímpics de 1968 a Mèxic.

(…) Una de les direccions d’aquesta disseminació apunta cap a la “Torre de los vientos” la construcció amb la qual Gonzalo Fonseca va resoldre la presència d’Uruguai a l’avinguda d’escultures representatives dels països participants en els Jocs Olímpics celebrats a la ciutat de Mèxic en 1968. Finalment, el projecte s’ha resolt amb la construcció a escala d’una rèplica exacta convertida en taquería ambulant. Durant una jornada la taquería va funcionar com a tal al costat de la”Torre de los vientos” i, durant el període d’exposició, la taquería va ser instal·lada en els voltants del propi Laboratorio Arte Alameda.
Domènec treballa habitualment a partir de referents arquitectònics arquetípics del moviment modern; construccions cèlebres de Le Corbusier, Mies van der Rohe o Alvar Aalto han estat recreades en altres ocasions i sempre amb una mateixa intenció: escenificar els trencaments de les utopies modernes convertint aquests referents constructius en escenaris domèstics,de vegades banals, només utilitaris i tot just capaços de retenir cap funció apologètica dels desmesurats somnis moderns. En aquesta ocasió la”Torre de los vientos” ofereix una altra excel·lent oportunitat per aprofundir en aquesta qüestió; així, la torre de Fonseca, construïda qual talaia que hauria de permetre ascendir fins a l’altitud des de la qual albirar el futur –una mena de tipologia de miradors en la narrativa moderna que Domènec realça al emparentar la torre amb altres treballs de Le Corbusier, Tatlin i Aldo Rossi– es converteix en un simple instrument de compravenda d’aliments, en un simple dispositiu per a una experiència banal i domèstica, ancorada sobre la realitat i no embolicada en somnis desmesurats.
No obstant això, aquest atropellament al cos utòpic convertit en mer objecte d’ús no s’ha d’interpretar com una operació malenconiosa; gairebé tot el contrari, millor sembla una celebració de la mateixa possibilitat de reciclar cap al veritable valor d’ús el que per endavant romania banyat per un halo d’exquisidesa i abstracció inútil. (…)
Així mateix, aquesta operació de revisió crítica de la modernitat adquireix amb la “Taquería dels vents” un registre especialment agut mitjançant petits detalls que poden passar perfectament desapercebuts per al consumidor de tacos, però que aquí estan per permetre també una lectura més precisa del projecte. En aquesta direcció cal destacar que els papers que es disposen a la taquería per embolicar el menjar reprodueixen imatges absolutament significatives: escenes de la matança a la Plaça de les Tres cultures en 1968 o, en el seu lloc, de manifestacions ciutadanes posteriors recordant els fets . Cal recordar que l’any 1968 no només és l’any en què s’aixeca la genuïna “Torre dels vents”, sinó que també és la data emblemàtica que marca una inflexió irreversible dins el procés modern. (Martí Peran)

* La peça pertany a la Col·lecció de César Cervantes (Mèxic).

Existenzminimum

2002

Col·laboradors:
Àngel Escalera (construcció)
Rafael Ruiz (vídeo)
Xavier Arenós (fotografia)
Jordi Font Agulló (textos)
Agraïments:Delícia Burset, Betlem Estrany, Mercè Manau i especialment a Ita Puig.

Reproducció a escala, convertit en un petit habitatge portàtil, del monument a Rosa Luxemburg i els Espartaquistes assassinats per la policia alemanya el 1919, dissenyat per Mies Van Der Rohe el 1926 i destruït pel goven nazi el 1933.
Instal·lació del prototipus al parc de la Devesa de Girona i posteriorment a l’interior de la Fundació Espais d’Art Contemporani de Girona.

El 2009 el projecte va ser mostrat al Museu d’Art Contemporani de Barcelona MACBA, com a part de l’exposició Modernologies.

…………..

” ( … ) El projecte Existenzminimum, en essència, s’inscriu també en aquesta operació de mostrar la marginalitat actual d’aquests principis ètics i socials. No obstant això, tot i la manca d’instruments eficaços per superar la paràlisi contestatària causada per l’agressivitat neoconservadora del capitalisme tardà, en l’obra de Domènec l’escepticisme té un paper limitat. Així succeeix quan aborda la fusió de l’existència mínima –concepte debatut en el congrés d’arquitectura CIAM de Frankfurt el 1929 que pretenia establir unes pautes universals que possibilitessin un habitatge digne per a tothom– amb l’ redimensionalización i la readaptació de l’obra commemorativa dissenyada per l’arquitecte Mies van der Rohe en què d’homenatjava a Rosa Luxembourg i Karl Liebknecht , dirigents de l’esquerra comunista alemanya assassinats per forces parapolicials el 1919.

El monument perd la grandiloqüència originària en ser reciclat en habitatge mínim i literalment assimilat a un kit de bricolatge a mans de l’artista. D’aquesta manera, es converteix en el punt de partida d’experiències quotidianes microutópiques realitzades en temps real, amb una forta càrrega lúdica, com va ser el cas de la seva instal·lació al parc de la Devesa de Girona. Amb una mida molt més reduïda, la rèplica construïda per Domènec concedeix nova vida al monument destruït el 1933 per la barbàrie nazi i traça un vincle, a una escala humana, entre el potencial utòpic de les ideologies emancipadores de la Modernitat i els seus hipotètiques readaptacions crítiques. El petit habitatge nòmada, amb una forma que recorda a un búnquer, suggereix que és possible emprendre pràctiques resistencials que esquerdin el consens imperant .” [ Jordi Font i Agulló, 2002 ]

llegir més

Glass Door

Apartament del carrer Ferran, Barcelona 2002

L’intervenció formava part del projecte Pis compartit.
Comissari: Eduardo Pérez Soler

La proposta consistia en intervenir temporalment en l’interior d’un apartament compartit per estudiants d’arquitectura. Durant un mes diferents artistes intervingueren en diferents espais del pis interferint la vida quotidiana de les tres residents. El públic podia visitar les intervencions.

La proposta Glass Door consistia, a partir d’un joc irònic amb els límits de la transparència en l’arquitectura moderna, a substituir la porta de fusta del bany per una de transparent. L’espai mes íntim esdevenia públic, a la vista de tothom, la transparència mutava en exhibicionisme.

Sans Domicile Fixe

Vídeo digital en DVD, loop, 2002

La càmera persegueix i registra el recorregut per carreteres secundàries d’un camió que transporta una casa prefabricada.

Domèstic

Mataró/Banyoles, 2001

Edició serigràfica (120 x170 cm.) d’una fotografia de la maqueta en fusta de la Unité d’Habitation de Le Corbusier en mig del bosc.

Intervenció en diferents espais publicitaris (opis i marquesines) de la ciutat. Mataró (Barcelona), febrer, març i abril 2001. Banyoles (Girona), juny, juliol, 2001.

Una maqueta sempre és una proposta de futur, una promesa, un desig, una representació a escala d’una idea que esdevindrà espai tangible, real, habitable.

A Domèstic, trobem la maqueta de la Unité d’Habitation de Le Corbusier, edifici emblemàtic del moviment modern, la màquina d’habitar perfecta i la promesa d’una vida millor per a les classes populars, abandonada enmig del bosc; les herbes comencen a cobrir l’edifici.
El gest és eloqüent: la Unité, el paradigma arquitectònic modern per a un habitar feliç al món, ideat com a solució universal des d’uns supòsits excessivament predeterminats i utòpics, ara s’ha convertit en una simple ruïna. La proposició que se’ns planteja expressa així una doble intenció: un joc que subverteix les pretensions il·lusòries de la modernitat, que reemplaça els somnis de construir un ancoratge sòlid amb el món per una casa de fusta abandonada i vulnerable, però que no deixa de ser , com en els colorits anuncis fets amb maquetes, renderitzacions i fotomuntatges dels nous projectes urbanístics, una representació idealitzada del que un dia, potser, serà.

Monthly Archive:
juny 2019
maig 2019
abril 2019
març 2019
febrer 2019
gener 2019
desembre 2018
novembre 2018
octubre 2018
setembre 2018
juliol 2018
juny 2018
abril 2018
març 2018
febrer 2018
gener 2018
novembre 2017
octubre 2017
juliol 2017
juny 2017
maig 2017
abril 2017
març 2017
febrer 2017
desembre 2016
novembre 2016
octubre 2016
juliol 2016
juny 2016
maig 2016
març 2016
novembre 2015
setembre 2015
agost 2015
juliol 2015
juny 2015
abril 2015
març 2015
febrer 2015
gener 2015
desembre 2014
novembre 2014
octubre 2014
setembre 2014
agost 2014
juliol 2014
juny 2014
abril 2014
març 2014
febrer 2014
gener 2014
desembre 2013
novembre 2013
octubre 2013
setembre 2013
agost 2013
juny 2013
maig 2013
abril 2013
març 2013
febrer 2013
gener 2013
novembre 2012
octubre 2012
setembre 2012
agost 2012
juliol 2012
juny 2012
maig 2012
abril 2012
març 2012
febrer 2012
gener 2012
desembre 2011
novembre 2011
octubre 2011
setembre 2011
agost 2011
juliol 2011
juny 2011
abril 2011
febrer 2011
gener 2011
desembre 2010
novembre 2010
octubre 2010
setembre 2010
agost 2010
juliol 2010
juny 2010
maig 2010
abril 2010
març 2010
febrer 2010
gener 2010
novembre 2009
octubre 2009
setembre 2009
agost 2009
juliol 2009
juny 2009
maig 2009
abril 2009
març 2009
desembre 2008
novembre 2008