Playground (Tatlin en México)

Playground (Tatlin a Mèxic)

Mèxic DF, 2011

Produït en el marc del projecte “Mano a mano con el General Cárdenas”. Antimuseo de Arte Contemporáneo, Mèxic DF.

Comissariat per: Tomás Ruiz-Rivas

Rèplica del Monument a la Tercera Internacional dissenyat el 1920 per l’artista soviètic Vladimir Tatlin i mai realitzat, paradigma de l’arquitectura utòpica i símbol de la revolució sempre inconclusa. La rèplica està realitzada en materials, mida i colors que li donin un aire infantil, es converteix en mobiliari urbà, en un joc per a nens.

Instal·lat temporalment als jardins del Parc Espanya (colònia Condesa), a prop del monument al General Cárdenas, militar revolucionari, polític i President de Mèxic (1934-1940). Posteriorment és traslladat i instal·lat de forma definitiva en els jardins del centre cultural Faro de Oriente a Iztapalapa, a la perifèria empobrida de la ciutat de Mèxic.

 

 

Interrupcions. 10 anys, 1.340 metres

Instal·lació. 2 maquetes, taula i llum fluorescent.

Arts Santa Mònica, Barcelona. 2010

Projecte produït per a l’exposició “Salvat-Papasseit, poetavanguardistacatala”.

Comissaries: Pilar Bonet i Maia Creus

 

Joan Salvat-Papasseit, poeta català d’avantguarda i revolucionari, sempre va ser optimista amb el canvi social i en la defensa de l’educació i la cultura com a eines bàsiques de revolta i emancipació.

El 1924, a la edat de 30 anys, moria de tuberculosi en el seu pis fosc i humit del carrer d’Argenteria, Barcelona.

Deu anys desprès, el 1934, durant la República, els membres del GATCPAC (J.L.Sert, B.Subirana i J. Torres Clavé) reben l’encàrrec de la Generalitat de dissenyar el primer dispensari antituberculós (1934-1938) en ple barri del Raval, dins del programa de socialització de l’atenció hospitalària i la lluita contra la tuberculosi. Actuació que s’inscriu en el projecte regenerador i revolucionari de millorar les condicions de vida de les classes treballadores endegat per la Generalitat republicana i secundat per l’avantguarda professional i intel·lectual del país. Intent, però, avortat de forma violenta el 1939 amb la victòria del feixisme.

Aquesta fissura de 10 anys entre la mort del poeta i l’inici de l’hospital esdevé una metàfora tràgica de la distància entre els desitjos i somnis i la possibilitat, sempre precaria, de portar-los a la pràctica.

Dins una habitació totalment blanca una gran taula. Sobre la taula dues maquetes de fusta: la maqueta de la casa del carrer d’Argenteria on va morir Salvat-papasseit i la maqueta del Dispensari Antituberculós del Raval. Situades com a peces aïllades en cada un dels extrems de la gran taula emfatitzen aquesta fissura.

…………….

Maquetista: Oriol Poch

 

 

Motocarro

Idensitat #5.

Manresa 2009/2010

Aquest projecte es basa en la construcció d’un “motocarro” semblant al que surt a la pel·lículaPlácido” de Luis G. Berlanga, rodada el 1961 a Manresa. L’institut Lacetània de Manresa ha integrat al programa pedagògic del seu departament d’automoció la restauració d’un antic vehicle similar al de la pel·lícula. Un cop restaurat i modificat, aquest vehicle es converteix en un “monument commemoratiu” en moviment, un dispositiu irònic i càpsula de memòria critica, que circulant pels carrers evoca el paisatge social de la pel·lícula i el posa en relació amb el context social dels països emergents. El motocarro esdevé, així, un petit dispositiu multimèdia mòbil que pot ser utilitzant per a comunicar i difondre les activitats dels diferents col·lectius de Manresa.

En el projecte hi han participat Jordi Aligué Pujals, Balan Mihaita Catalin, Dima Nicolae Alexandra, Joan Segarra Jordana, alumnes de l’institut Lacetènia tutoritzats pel professor Pere Izquierdo Maria.

Vivir sin dejar rastro

Ostende, Argentina, 2009.

Projecte:

Encarregar a un retolista a mà professional una pancarta amb la frase de Walter Benjamin “Viure sense deixar rastre”.

Col·locar la pancarta (anomenadaes “pasacalles” a Argentina) a l’interior d’una casa abandonada a mig construir i deixar-la allà.

A Argentina és habitual -tant per part d’organitzacions polítiques i sindicals per difondre els seus missatges, com per part de particulars per un aniversari, etc ..- encarregar a professionals l’elaboració a mà de pancartes i pintades murals.

Mon Unité Mobile

Perpinyà, 2008

Projecte de Domènec amb Michaël Barnabé, Séverine Perón, Nicolas Daubanes i Elric Dufau pel pavelló de pediatria de l’Hospital de Perpinyà, la guarderia pels fills del personal de l’hospital i la casa residencia per a pares de nens hospitalitzats.

Projecte realitzat dins el marc del programa públic “Art a l’Hopital”, coordinat per Isabelle Narcy.

Construcció de les marionetes: Joan Hortós, Elena Font i Marina Pineda

No Place Like Home

Jerusalem, 2007

4 fotografies en color sobre alumini. 45 x60 cm. cada una. Edició de 3.

 

Quatre imatges nocturnes de Jerusalem, dues del barri palestí de Beit Hanina a l’est de la ciutat i dos de l’oest. Tot i la seva similitud, dues escenes amb foc i dos edificis en la foscor, una lectura atenta fa evident el conflicte i la violència latent de l’ocupació.

En la imatge de foc que correspon al barri palestí podem veure un contenidor de la brossa cremant; tot i que els palestins de Jerusalem paguen els mateixos impostos municipals que els residents jueus, els serveis de recollida d’escombraries de la ciutat no retiren mai la brossa de la zona est. Els veïns es veuen obligats a cremar-la. L’altra imatge de foc correspon a la festa tradicional jueva de lag Ba’omer, als barris de l’oest de la ciutat i a les colònies israelianes s’encenen fogueres i es balla en cercle al seu voltant.

Aquesta aparent similitud també la trobem en l’altre parell de fotografies, dos edificis en la foscor, un, però, abandonat en plena construcció, és com un vaixell encallat en els límits del barri palestí de Beit Hanina, l’altre és una casa d’una zona residencial de l’oest de la ciutat, solament el tendal de la dreta de la imatge ens indica que és un edifici habitat i trenca amb aquesta sensació de fortalesa fantasma.

Domènec. Unité Mobile (Roads Are Also Places). Martí Peran

When a hermeneutic aesthetics is obliged to intelligibly describe the premises according to which works of art have an essential raison d’être, but one that only manifests itself when those works are put into practice by interpretation, the most relevant example to draw on is the game. In effect, thanks to a long tradition of examining the impulse to play, this appears as a paradigm of the truth of aesthetic experience, that which occurs only and exclusively through the act of putting the works in play. There can be different rules and norms, instruments and player, but the game as such only comes into being in a here and now, through the action that sets this whole compendium of elements in motion. This reflection gives aesthetics the pretext it needs not to hold on to certain idealistic bases that have already entered into irreversible crisis and thus to continue to cling to the belief that art has an essence, which may be meagre and fleeting (only revealed in the instant of playing/ performing/ interpreting), but still effective for all that.

But the game is something more than a lovely trick for rescuing idealistic suppositions. Together with that almost desperate interpretation, the game can also be conceptualized as a direct product of homo ludens – in the line in which this was reworked by Huizinga and then taken up by the Situationists – and seen more as a way of consummating a real experience rather than as an (aesthetic) experience of truth. This may seem a very minor adjustment, but it is crucial. While hermeneutics seeks to maintain the idea of art as a means of access to a profound truth, the new game theory is solely committed to the value ofthe experience in real time, not oniy alien to a possible universe of categorical principles, but also free of any productive obligation. The game can thus be converted into an effective strategy, not for maintaining an antiquated epistemology, but for toppling it once and for all. After suitably amending its Surrealist antecedents (the game, like the dream, has always been a mirror in which to observe deep unconscious impulses), the Situationists played to create situations with this new perspective: convinced that only the freedom ofthe game permits the construction of an equally free subject, capable of accumulating real experiences instead of getting lost in the search for an ineffable meaning.

Unité Mobile (Roads Are Also Places) is, in the first instance, a toy; a remote-controlled truck that can be driven at one’s pleasure. It would be wrong to call it a sculpture, or even a mobile sculpture that, once set in motion, is reinstated as such. It is a toy – to continue with the dichotomy we have established here – that is not idealistic but Situationist. The clearest proof of this is, of course, the use of a model of Le Corbusier’s Unité d’Habitation as the truck’s container. The gesture is eloquent: the modern architectural paradigm for the happy dwelling, conceived as universal solution on the basis of excessively predetermined and utopian premises, has now been converted into a mere playful instrument, restless and absurd if it is not handled with freedom. The proposition expresses a dual intention: play as a paraphrase ofthe value of real experience, flexible and non-productive and, in addition, a game that subverts the illusory pretensions of modernity, taking the place of dreams by constructing a solid anchorage in the world – and the Unité is a paradigm in its forms of resolving, architectonically, this epistemological illusion of being in the world – with a mobile toy that is domestic, actually usable and vulnerable.

The video recording ofthe remote-controlled unit circulating freely in the corridors ofthe Unité d’Habitation in Marseille redoubles the intentions ofthe project. It is in the self-same static space designed as a universal container of habitation that a ludic mobility – the same ludic mobility that Constant expressed in “The Principle of Disorientation” – 1 is now imposed: a ludic mobility capable of managing its own trajectories, in much the same way as the inhabitants of the Unité ended up modifying the archetype by constantly adapting it to their needs.

Martí Peran
“Mira cómo se mueven”. Fundación Telefónica, Madrid 2005

1 “There will no longer be any centre to be reached, but instead an infinite number of moving centres. There will no longer be any chance of getting off track in the sense of getting lost, but rather in the more positive sense of finding previously unknown paths.” Constant, “The principle of disorientation” in X. Costa / L. Andreotti (eds), Situationists. Art, Politics, Urbanism, MACBA/ Actar, Barcelona, 1996, pp. 86-87.

Rieres/Rambles

Osservatorio Nomade/Barcelona (Domènec, Pau Faus, Giulia Fiocca, Pere Grimau, Paolo Nadalin, Elvira Pujol, Anna Recasens, Lorenzo Romito, Glòria Safont-Tria, Jordina Sangrà, Laia Solé, Joan Vila-Puig, Debora Zanette)
2007

Recorreguts per l’àrea metropolitana de Barcelona

Rieres/Rambles és un projecte d’investigació territorial promogut per Stalker, organitzat per l’OSSERVATORIO NOMADE/BARCELONA i que forma part d’una sèrie de projectes semblants endegats anteriorment, com Campagna Romana (Roma, 2006) i Barilonga (Bari, 2006). El projecte vol trobar els indicis de nous models d’interpretació del territori de la regió metropolitana de Barcelona, a partir d’experiències directes, col·lectives i transdisciplinàries que prenen com a base les pràctiques de recorregut. El treball està plantejat en dues fases: «Roaming» i «Distàncies variables i identitats múltiples».
«Roaming» (gener-setembre de 2007) va consistir en tres dies (del 12 al 14 d’abril) d’exploració col·lectiva a peu, des de cinc punts de sortida i en cinc àmbits de recerca simultanis: Sitges (i el Garraf), Olesa de Montserrat (i el Baix Llobregat), Viladecavalls (i el Vallès Occidental), Llinars del Vallès (i el Vallès Oriental), i Sant Andreu de Llavaneres (i el Maresme). «Distàncies variables i identitats múltiples» (2007-2008) consisteix en la constitució de tallers i grups de treball, per investigar, reflexionar i promoure nous models d’interpretació de l’àrea metropolitana de Barcelona.
L’exploració a peu de l’àrea metropolitana de Barcelona com a punt de partida per a la investigació territorial implica un posicionament extern a les directrius que construeixen l’experiència normativitzada de la quotidianitat. L’observació i l’escolta des de la línia erràtica del roaming ha permès sentir una realitat que s’escapa a les categoritzacions superficials i ofereix múltiples possibilitats de recerca allunyades de les simplificacions mediàtiques.

Superquadra casa-armário

Museu Nacional do Conjunto Cultural da Republica, Brasília, Brasil. 2007
Comissari: Nicola Goretti

Dos prototips de 220 x 80 x 65 cm. cada un.
Fusta, mantes i objectes de plàstic

Recreació a escala de dos edificis de les illes de cases del sector habitacional de Brasília, anomenades “superquadras”; dissenyades per Lucio Costa. Convertides en prototips de refugi individual pels “moradores da rua”.
Projecte realitzat per a l’exposició Moradias Transitórias. Novos Espaços da Contemporanidade.

48_Nakba

Israel/Palestina, 2007

DVD, 22’

imatge, guió i direcció: Domènec i Sàgar Malé

Edició vtr: Kilian Estrada

Producció executiva: Sàgar Malé i Marta Ramoneda
Han intervingut: Jaffar Istayeh, Marta Ramoneda, Jamil Sawalmeh. Refugiats a Ramallah, en els camps de refugiats d’Al Fara’a i Balata
Agraïments: Farid Liftawi, Ze’ev Maor, Associació de Refugiats de Lifta
un documental de MAPASONOR
Mapasonor ACD 2007

Cinc entrevistes a diferents palestins que des de fa 59 anys viuen en camps de refugiats, al final de cada entrevista els refugiats mostren a la càmera un cartell amb el nom del seu poble d’origen. El següent pla mostra aquest lloc en l’actualitat. El 1948 les Nacions Unides decideixen dividir el territori de Palestina en dos per crear en una de les parts Israel, un estat per al poble jueu reivindicat pel moviment sionista. En comptes d’integrar el poble nadiu palestí al nou estat jueu, les milícies sionistes van expulsar de les seves terres prop d’un milió de palestines i palestins que es van convertir en refugiats. Israel va demolir la major part dels pobles palestins originals i va esborrar del mapa els seus noms. Des de fa 59 anys un milió de palestins i els seus descendents viuen en camps de refugiats dins dels Territoris Palestins Ocupats i en països àrabs veïns. Israel celebra el dia de la independència el mateix dia que Palestina commemora la Nakba (la desgràcia).

Veure vídeo:

http://vimeo.com/66678603

Monthly Archive:
abril 2019
març 2019
febrer 2019
gener 2019
desembre 2018
novembre 2018
octubre 2018
setembre 2018
juliol 2018
juny 2018
abril 2018
març 2018
febrer 2018
gener 2018
novembre 2017
octubre 2017
juliol 2017
juny 2017
maig 2017
abril 2017
març 2017
febrer 2017
desembre 2016
novembre 2016
octubre 2016
juliol 2016
juny 2016
maig 2016
març 2016
novembre 2015
setembre 2015
agost 2015
juliol 2015
juny 2015
abril 2015
març 2015
febrer 2015
gener 2015
desembre 2014
novembre 2014
octubre 2014
setembre 2014
agost 2014
juliol 2014
juny 2014
abril 2014
març 2014
febrer 2014
gener 2014
desembre 2013
novembre 2013
octubre 2013
setembre 2013
agost 2013
juny 2013
maig 2013
abril 2013
març 2013
febrer 2013
gener 2013
novembre 2012
octubre 2012
setembre 2012
agost 2012
juliol 2012
juny 2012
maig 2012
abril 2012
març 2012
febrer 2012
gener 2012
desembre 2011
novembre 2011
octubre 2011
setembre 2011
agost 2011
juliol 2011
juny 2011
abril 2011
febrer 2011
gener 2011
desembre 2010
novembre 2010
octubre 2010
setembre 2010
agost 2010
juliol 2010
juny 2010
maig 2010
abril 2010
març 2010
febrer 2010
gener 2010
novembre 2009
octubre 2009
setembre 2009
agost 2009
juliol 2009
juny 2009
maig 2009
abril 2009
març 2009
desembre 2008
novembre 2008