I la terra serà el paradís

2018

Fusta, fotografies.

Y la tierra será el paraíso (I la terra serà el paradís), títol d’aquesta peça, és un vers de la versió més popular en castellà de L’Internationale, l’himne de la classe obrera per excel·lència, adoptada per la major part dels partits socialistes, comunistes i anarquistes arreu del món. Aquest vers resumeix a la perfecció el caràcter utòpic de la modernitat, època durant la que es va difondre la idea que tot el bo estava a punt d’arribar.

I la terra serà el paradís (2018) el projecte més recent de Domènec, format per una sèrie fotogràfica i unes maquetes de fusta que, apilades unes sobre unes altres, conformen una torre de caràcter escultòric. Aquestes maquetes representen els gegantescos blocs de pisos de protecció oficial de La Mina, barri situat en els límits de Barcelona que es va construir a a principis dels setanta per a reallotjar la població procedent de diferents nuclis de barraques, i on desemboquen els pitjors vicis de la impunitat, la pobresa i la incompetència política. Al costat d’aquestes maquetes es mostren dues fotografies d’arxiu; una, de 1970, mostra al dictador Franco i l’alcalde de Barcelona al costat de la maqueta del projecte del barri de La Mina, l’altra mostra una parella de gitanes, reubicades en aquest mateix barri, que subjecten la maqueta de la seva barraca al Camp de la Bota, construïda per elles mateixes amb cartó.

De nou veiem la imatge del poder presentant-se com a capdavanter de la població mitjançant grans campanyes constructores, confrontada a la imatge de les classes més baixes de la societat, que s’apoderen de forma alegal de l’espai urbà fent ús dels recursos que tenen al seu abast.

El projecte es completa amb una sèrie fotogràfica que mostra polígons de grans edificis d’habitatge social. Domènec, que ha pres aquestes instantànies en ciutats dispars com Barcelona, Varsòvia, Bratislava, Marsella, Nantes o Ciutat de Mèxic, no indica aquestes procedències. D’aquesta manera evidencia com la presència i estètica d’aquest tipus de grans projectes habitacionals, presents en les perifèries de totes les grans ciutats de món, són un signe de globalització negativa. (Rosa A. Cruz, text de sala, fragment)

Fotos: Roberto Ruiz, cortesia d’ADN Galeria, Barcelona

Domènec. I la terra serà el paradís

Del 19 de gener al 16 de març de 2019
adn galeria
C. Enric Granados, 49
08008 Barcelona

Algunes notes disperses a l’entorn d’una tarima. Domènec

Escenaris de la política, fotografies, espectres, fantasmes i altres fenòmens paranormals.

 

1. Una tarima a la Plaça Sverdlov

Una senzilla tarima de fusta de pi sense pintar, construïda amb presses. Lloc: la plaça Sverdlov, davant del teatre Bolxoi a Moscou. Dia: el 5 de maig de 1920. Tres anys després de la Revolució d’Octubre de 1917. Uns milers de persones s’hi concentren. Dalt de la tarima, tres persones. En un lloc destacat hi podem veure Lenin arengant les tropes a punt de marxar cap al front de Polònia. Al costat, a la seva dreta, hi ha Trotski, que en aquell moment dirigia l’Exèrcit Roig, i al seu darrere hi podem distingir Kamenev.

El llenguatge corporal de Lenin és impecable: el cos inclinat cap a les masses com un mascaró de proa del vaixell de la Revolució. Al voltant, però, d’aquesta simple tarima, d’aquest humil dispositiu arquitectònic, es desplega tota una fosca i complexa trama… Una tràgica història d’espectres i fantasmes.

El fotògraf G. P. Goldstein realitzà una seqüència de fotografies de l’acte. La foto principal de la seqüència, en la qual podem veure Lenin arengant les masses, amb Trotski i Kamenev al costat, ràpidament circula per tot el món i adquireix una condició icònica. Esdevé un símbol de la Revolució, una icona equiparable al retrat del Che fet per Korda.

Amb Stalin al poder, el 1927 Trotski i Kamenev foren expulsats del partit comunista i a partir d’aquell moment la fotografia original ja no serà mai més mostrada o reproduïda íntegrament a la Unió Soviètica. En les posteriors reproduccions, Trotski i Kamenev han estat reemplaçats per uns taulons de fusta: eliminats, esborrats, transferits de cop a la condició de fantasmes de la història. El 1933, el destacat pintor del realisme soviètic Isaac Brodski rep l’encàrrec de reproduir la famosa escena en una gran tela: a la tarima on hi havia originalment Trotski i Kamenev, ell hi pinta dos periodistes. L’obra esdevé una de les màximes atraccions del Museu Lenin de Moscou i se n’imprimiren milions de reproduccions.

Kamenev fou condemnat a mort i afusellat el 25 d’agost de 1936. Trotski va ser assassinat a Ciutat de Mèxic el 21 d’agost de 1940, per Ramon Mercader, agent de Stalin.

El mateix any 1920, El Lissitzky dissenya una tribuna mòbil d’estètica constructivista perquè la faci servir Lenin en els seus mítings arreu del país. Artista clau de l’avantguarda russa, dissenyà obres de propaganda al servei de la Revolució i la Unió Soviètica, dedicant-se intensament, a partir dels anys 20, a l’arquitectura i als dissenys d’exposicions. En el fotomuntatge del projecte de la tribuna, El Lissitzky utilitza la imatge de Lenin inclinat cap a les masses, retallada de la famosa foto de Goldstein.

2. Arquitectura blanca per als camises negres

Els paradigmes expositius de Lissitzky van esdevenir de seguida la gramàtica d’un nou ús de la fotografia en l’espai d’exposició. Aquesta influència es veu clarament en la Mostra della Rivoluzione Fascista de Roma, el 1932. A la sala dissenyada per l’arquitecte Giuseppe Terragni, es presentava un fotomuntatge monumental titulat: Com atreuen les paraules eloqüents de Mussolini el poble italià amb la força d’una turbina i el converteixen al feixisme. El mural mostrava la clara influència dels fotomuntatges de Gustav Klucis i Lissitzky.

Giuseppe Terragni fou el més important arquitecte racionalista d’Itàlia. La Casa del Fascio de Como és la seva obra cabdal. Terragni era un feixista convençut i la seva Casa del Fascio té tanta càrrega ideològica com qualsevol projecte d’Speer dissenyat a major glòria de Hitler, i tanmateix, l’edifici és magnífic i subtil, sense caure en els basts trucs de cartó pedra de l’escenografia totalitària. Terragni projecta un cub de vidre en lloc de l’habitual temple clàssic. En un text sobre el projecte, escriu: “’El feixisme és una casa de vidre’, declara el Duce, i el sentit metafòric de la frase indica i esbossa les qualitats orgàniques, de claredat i honestedat de la construcció.”

El 7 de maig de 1936, amb motiu de la caiguda d’Addis Abeba i de la proclamació del Nou Imperi Romà, tingué lloc una concentració davant de la Casa del Fascio de Como. A la fotografia que documenta l’acte, hi podem veure una multitud de gent davant de la façana de l’edifici. Al gran mur de la dreta s’hi ha col·locat un gran retrat de Mussolini.

El treball de Terragni fou un inevitable motiu d’incomoditat crítica per a la historiografia posterior a la Segona Guerra Mundial. Com separar la qualitat arquitectònica de les seves obres del seu compromís amb el sinistre règim feixista? A partir de 1945, a moltes publicacions i treballs sobre l’obra de Terragni, aquesta fotografia s’ha publicat manipulada. En la versió “definitiva”, hi desapareix qualsevol referència a la implicació política: s’esborra el retrat de Mussolini, solament podem veure una multitud concentrada davant d’un edifici blanc de geometria perfecta, despullat de qualsevol significat: pura arquitectura moderna.

3. Camions fantasma al Consell de seguretat

El 5 de febrer de 2002, el secretari d’estat nord-americà, Colin Powell, es presenta al Consell de Seguretat de l’ONU amb un seguit de dibuixos i esquemes –proves irrefutables d’uns pretesos laboratoris mòbils per a la fabricació i producció d’armes biològiques dins de camions i vagons de tren– amb l’objectiu de convèncer i demostrar la gran amenaça que representava l’Iraq. Després de la guerra va quedar demostrat que tot fou una gran mentida. Ja no importava. Els dibuixos havien complert el seu propòsit. Al missatge que Powell va transmetre a tot el món no parlava de sospites, parlava d’una amenaça evident, i ho va fer de manera molt efectiva, sobretot per a la opinió pública nord-americana: uns dibuixos que tenien una aparença molt real.

El valor de la imatge

En tots aquests casos es produeix el que podríem anomenar efecte de realitat. La imatge, en la seva obvietat, pot arribar a ocultar la realitat perquè no la qüestionem. Però, quina quantitat del que veiem realment ha tingut lloc tal com ho veiem?.

Text per a l’exposició “Agitació i Propaganda”. Sala d’art Jove, Barcelona 2009

Publicació: Sala d’Art Jove 2009. Generalitat de Catalunya, Barcelona 2010

Monthly Archive:
juny 2019
maig 2019
abril 2019
març 2019
febrer 2019
gener 2019
desembre 2018
novembre 2018
octubre 2018
setembre 2018
juliol 2018
juny 2018
abril 2018
març 2018
febrer 2018
gener 2018
novembre 2017
octubre 2017
juliol 2017
juny 2017
maig 2017
abril 2017
març 2017
febrer 2017
desembre 2016
novembre 2016
octubre 2016
juliol 2016
juny 2016
maig 2016
març 2016
novembre 2015
setembre 2015
agost 2015
juliol 2015
juny 2015
abril 2015
març 2015
febrer 2015
gener 2015
desembre 2014
novembre 2014
octubre 2014
setembre 2014
agost 2014
juliol 2014
juny 2014
abril 2014
març 2014
febrer 2014
gener 2014
desembre 2013
novembre 2013
octubre 2013
setembre 2013
agost 2013
juny 2013
maig 2013
abril 2013
març 2013
febrer 2013
gener 2013
novembre 2012
octubre 2012
setembre 2012
agost 2012
juliol 2012
juny 2012
maig 2012
abril 2012
març 2012
febrer 2012
gener 2012
desembre 2011
novembre 2011
octubre 2011
setembre 2011
agost 2011
juliol 2011
juny 2011
abril 2011
febrer 2011
gener 2011
desembre 2010
novembre 2010
octubre 2010
setembre 2010
agost 2010
juliol 2010
juny 2010
maig 2010
abril 2010
març 2010
febrer 2010
gener 2010
novembre 2009
octubre 2009
setembre 2009
agost 2009
juliol 2009
juny 2009
maig 2009
abril 2009
març 2009
desembre 2008
novembre 2008