Últimes noves d’enlloc. Martí Peran

Enlloc és, en la retòrica pròpia de la modernitat, l’espai de la utopia. Sempre instal·lat enllà a l’horitzó, en un esdevenidor perpetu, enlloc mai no pot acomplir-se ; en realitat, no és cap destí sinó un somni per a tensar el present, de tal forma que avui tampoc no és avui sinó un episodi que mena enlloc. S’ha afirmat amb molta vehemència que la contemporaneïtat, d’alguna manera, representa el moment d’ingrés del subjecte modern a l’edat adulta, on ja no es sotmetrà amb obediència als futuribles il·lusionants que l’han embadalit fins ara. En aquesta perspectiva, el relat referit a enlloc ha estat un dels primers a perdre credibilitat. Es aquí i ara on cal fundar el sentit de l’experiència; però, és clar, el present mateix, per l’esmentada herència moderna, tampoc no té gaire contingència. No és un lloc sòlid, capaç de fonamentar un projecte, sinó qualsevol lloc – aquí mateix . Aquestes són les últimes noves que arriben d’enlloc, les que ho situen , amb indiferència, Ici même

Ici même (Dins de casa), un dels últims projectes realitzats per Domènec,compendia tota la col·lecció de problemes que planen darrere els seus treballs dels darrers anys; En aquesta direcció, hi retrobem la seva insistent visita crítica als paradigmes moderns – sobretot en clau arquitectònica- per a explicitar-ne la seva debilitat; però, al costat d’això, en aquest projecte ens sembla possible entreveure-hi un valor afegit molt important : la possibilitat de formular les mateixes objeccions i retrets adreçades a la modernitat al damunt del perfil de l’experiència post. El resultat és d’un estridència aclaparadora : la contemporaneïtat ja no és tant la llibertat conquerida sobre la denúncia dels mites moderns, com la simple acceptació de les mateixes carències però ara sense cap camuflatge . L’experiència contemporània és així la cruenta paradoxa que fa de la llibertat una condició opressiva.

Per abordar totes aquestes qüestions proposem d’avançar amb ordre. En primer lloc, provarem de destacar allò que és l’autèntic fil conductor dels darrers projectes de Domènec : la revisió dels models moderns amb una actitud de fascinació i de deconstrucció simultànies; després serem en condicions més òptimes per comprovar fins a quin punt, al treball Ici même (Dins de casa), tot i la significativa citació a Le Corbusier, l’autèntica reflexió gira sobre les alternatives postmodernes , la qual cosa, com ha quedat apuntat, lluny de modificar el diagnòstic sobre el relat modern, permet accentuar encara més la mateixa mena de carències.

1.

Tal i com ha estat reconegut abastament i des de coordenades ben diferents, la cultura contemporània s’ha vist pràcticament obligada a substituir el principi de la creació o la producció genuïna, per la lectura i la interpretació. Tota parla conserva el rumor d’un text previ que la converteix en simple lectura; i això, lluny de contribuir a enfortir la presència del text original com a nucli dur del llenguatge, el que ha despertat és la consciència de la naturalesa retòrica de tot llenguatge. Això – i no volem insistir en la seva descripció atès que ja ha estat molt i molt tematitzat – ha provocat perilloses reaccions, en especial – al cost de la desculturalització per neoteleologies – les que es desenvolupen en clau pluralista. El que volem dir és que no resulta gens estrany topar amb postulats segons els quals, donada la condició de simple comentari de tot discurs , cap acte lingüístic és, doncs, un discurs prou sòlid i prou interessant per tenir-lo en consideració. Tot és lícit en nom d’una maliciosa tolerància que, en realitat ,amaga el missatge apolític pel qual res és prou important.

Naturalment, l’única reacció possible a aquest relativisme i pluralisme eclecticista propi del pitjor postmodernisme, no pot consistir en rescatar el mite d’unes categories universals; però sí que, tot acceptant la naturalesa tova del pensament, ha de provar de destriar quins textos són més interessants que d’altres per a , repensant-los, escriure el dietari del present. En aquesta difícil tessitura, la cultura contemporània s’ha pronunciat d’una forma inequívoca i ben lluny de l’esmentat pluralisme innocu. Han estat decisions perfectament conscients, per exemple, rellegir la filosofia de l’escola de la sospita com a alternativa a les invitacions a romandre en l’estela de la metafísica; o dislocar la tradició de l’arquitectura de registre racionalista amb tot el potencial de l’arquitectura premoderna; o amortir l’optimisme de les avantguardes visuals amb la deconstrucció de les seves il·lusions o, entre moltes d’altres operacions, rescatar com a prototipicament moderna la literatura pura que creix a l’ombra de Flaubert o Mallarmé fins a Robert Walser . Precisament per la direcció de totes aquestes decisions , els analistes miops de l’acadèmia han «descobert» que la autèntica genealogia de la postmodernitat jeu al cor de la cultura moderna. Ja ho havíem plantejat més amunt : potser no tant una nova i estrident –quasi frívola- postmodernitat,com ara un eixut present a la manera de modern-post.

Els treballs de Domènec d’aquests darrers anys s’han d’interpretar sobretot en aquesta perspectiva. És veritat que el seu treball – i encara més si als darrers projectes hi afegim tota la produció anterior de caràcter més objectual- també es pot llegir amb comoditat dins de l’exercici de traumatització la tradició minimalista, però aquesta clau de lectura, si es desenvolupa, porta a unes conclusions que l’acosten a aquelles primeres coordenades d’interpretació. El minimalisme, en efecte, ha estat revisitat per l’art contemportani amb la intenció de fer evident que tota aquella puresa i ideal de neutralitat era una il·lusió que es podia esquerdar amb una facilitat absoluta si hom procedia a situar aquells hipotètics

objectes purs en un context d’ordre social, històric o narratiu. I el més important i curiós de tot aquest procés és que l’art contemporani ha rescatat com a ingredients fonamentals de la seva especulació tots aquests paràmetres (la investigació sobre la realitat, la història i la ficció), precisament, a causa de rumiar i repensar l’objecte minimalista. Per dir-ho d’una forma més directa: quan la tradició minimalista basteix un objecte estètic neutre, aleshores s’habiliten tota una sèrie d’estratègies per a reconsiderar les condicions de realitat d’aquell objecte i en el desplegament d’aquestes estratègies es dibuixa el mapa bàsic de l’art contemporani.

Les referències més o menys intermitents que la cultura contemporània fa a l’arquitectura del moviment modern, naturalment, s’han de llegir des d’aquella situació post que avalua críticament les utopies emancipatòries atès que l’arquitectura, per la seva òbvia condició, representa el model més elaborat d’aquelles aspiracions; però també és veritat que, en l’àmbit de l’art contemporani, la citació de l’arquitectura moderna s’ha d’interpretar amb un valor afegit : representa també una estratègia per a sotmetre a les condicions de realitat les aspiracions minimalistes. És per aquesta via que s’encavalquen amb molta facilitat dues línies de recerca que, malgrat les diferències evidents, en realitat tenen un poderós parentiu..En qualsevol cas -des d’una via, des de l’altra, o des de la suma d’ambdues com podria representar el treball de Domènec -aquesta apel·lació a l’arquitectura del moviment modern actua com una demostració fefaent respecte de la jerarquia de determinats relats per a nodrir els comentaris que constitueixen el present.

En el cas de Domènec, aquesta lectura de la tradició arquitectònica moderna és ben visible; d’una manera nítida es fa present Alvar Aalto a 24 hores de llum artificial i Le Corbusier a Un lloc i a Ici même (Dins de casa). La direcció d’aquesta revisió també es fa explícita d’una forma ben directa: en convertir els càlids i confortables interiors de l’hospital de Paimio en un espai artificiós i irrespirable; o en reduir tot un paradigma com l’unité d’habitation en el moble d’una cambra impersonal o en el motiu d’una imatge publicitària, tota la utopia moderna es subverteix en un malson. Tots aquests treballs són, per damunt de cap altra consideració, la construcció d’uns espais concrets; però és evident que els fonaments d’aquestes realitzacions rauen en aquesta ironia punyent – de caràcter beckettià hem plantejat en d’altres ocasions- amb la qual s’utilitza el referent de l’arquitectura moderna.

En el cas del darrer treball, Ici même (Dins de casa), la creació d’un clima volgudament equívoc entorn de l’obra de Le Corbusier és molt accentuada. En primer lloc en la rotunditat que representa convertir sense embuts les aspiracions més optimistes i humanistes de la modernitat – i l’unité d’habitation ho és- en un vulgar missatge publicitari ; però la cruesa encara s’accentua més si afegim a aquesta miserable nova condició del suposat cànon, la seva conversió en resta arqueològica, ruïna remota engolida per la natura.

Les aspiracions modernes d’habilitar un lloc verament habitable, encarnades en els projectes de Aalto o de Le Corbusier, es malmeten en la seva deconstrucció contemporània posant en evidència que només vehiculen una promesa de futur inútil per a l’experiència aquí i ara.

2.

D’una manera general i certament panoràmica, aquesta mateixa recriminació al moviment modern derivat d’una concepció excessivament anticipatòria de l’arquitectura —per la qual es suposava que unes pautes formals prèvies haurien de garantir la felicitat de l’experiència a desenvolupar en l’interior d’aquestes formes– és el que ha conduït les recerques de l’arquitectura contemporània cap al territori de l’esdeveniment, de la major versatilitat de formes i funcions i , fins i tot, a la recuperació més o menys explícita de nocions i tipologies clarament premodernes –la idea de pintoresc o els pavellons– més proclius a la concepció de l’arquitectura com un espai disponible, de naturalesa flexible, capaç d’actuar com a contenidor de situacions, experiències i úsos múltiples. Ici même (Dins de casa), tal i com hem provat de descriure, és un projecte que, en la mateixa línia dels altres treballs elaborats a partir d’Alvar Aalto o el mateix Le Corbusier, exemplifica clarament aquella lectura crítica de les categories modernes; però més enllà d’això, amplifica la seva revisió fins a les pròpies alternatives contemporànies . En primera instància, i atès que es tracta de la marquesina d’una estació d’espera a escala real, el projecte s’ofereix com una espai d’ús ocasional, absolutament efímer i de temps perdut; d’altra banda, la seva hipotètica funció mena a la mobilitat i al desplaçament ; des d’un altre registre, fins i tot, podríem interpretar aquest peculiar recinte com una espècie de pavelló en la mateixa perspectiva amb la qual els invocàvem abans. El canvi d’escenari en relació a projectes anteriors és, doncs, evident; ja no estem llegint un relat organitzat pel principi típicament modern d’una vida que es centra, s’il·lumina i es sedimenta sinó que, tot al contrari, ara tot aquell univers de valors ha estat substituït per uns paràmetres més acordes amb la correcció post d’aquell mite modern. L’espai construït és ara un espai d’ús en el sentit més pragmàtic , sense cap naturalesa ontològica pretensiosa i, al seu lloc, amb un perfil de caràcter molt més enfàticament experimental. A la llum d’això sembla que ens trobem amb un projecte que ha ideat les condicions òptimes per a reforçar les seves objeccions al relat modern; però, en realitat, el més interessant és que aquest caràcter ontològicament dèbil de la nova arquitectura post no s’utilitza per a facilitar l’oposició amb Le Corbusier sinó per a sotmetre-la a la mateixa lectura crítica.

Arribats a aquest punt cal ser molts cauts en la forma de plantejar la qüestió. No estem reduint el problema a la simple afirmació segons la qual, l’única diferència entre els somnis moderns i l’horitzó contemporani consisteix en que el primer vol bastir una casa i fracassa en l’intent, mentre que avui, lluny d’aclarir el procediment pel qual podríem acomplir satisfactòriament el mateix somni, el que fem és acceptar aquella condició d’intempèrie. Tot això plana efectivament rere tota la sèrie de projectes de Domènec que menen fins a Ici même (Dins de casa). En aquest darrer projecte persisteix l’accent en la impossibilitat de fundar un espai vivencial en un sentit complet; la idea de casa – explicitada com en d’altres ocasions, en el mateix títol- torna a exhibir la seva flaquedat en convertir-se en un barroer aixopluc – un cobert- que, d’altra banda, mai podria colmar les expectatives de ser un lloc personal sinó, més aviat, imposa la seva condició de ser un indret en el qual estan condemnats a trobar-se subjectes estranys l’un a l’altre. Tot això, dèiem, és efectivament present en aquest projecte, però el més important, per dir-ho d’una forma immediata, és que es fa present a partir d’un espai post -ja no utòpic sinó dèbil -que també es sotmet a la seva peculiar deconstrucció i que, en aquesta operació, en lloc de festejar-se com un espai dúctil i experimental, el que es reconeix és la facilitat amb la qual l’experiència contemporània es perverteix en una experiència absolutament banal.

El mosaic de tots els elements que entren en joc ja està estès. La seqüència que estem provant d’organitzar seria així aquesta : calia primer introduir una correcció als ideals formals que pauten i predeterminen l’experiència atès que, lluny de les seves pretensions, mai no van aconseguir construir l’espai de la felicitat. Això és el que il·lustren 24 hores de llum artificial, Un lloc o la fotografia de la marquesina del darrer treball. El segon moment consisteix a habilitar uns altres models més proclius al valor imprevisible de l’ús de l’espai i de la construcció del sentit des de l’experiència real; unes coordenades que tampoc no permeten aixecar una llar convencional, però que almenys responen a la pròpia naturalesa difusa de les coses. Això és el que condueix a desenvolupar Ici même (Dins de casa) partir d’una construcció post, com ara el pavelló que representa la marquesina. L’últim episodi s’enceta quan aquesta mena d’ alternativa espacial que atresora el valor de la possibilitat de l’ús i de l’experiència real, en deconstruir-se, evidencia que, avui per avui, l’única experiència real és d’una banalitat absoluta. A Ici même (Dins de casa) aquesta darrera idea – la que manca per il·lustrar, la banalitat- ens sembla que s’expressa clarament en reduir l’experiència capaç de contenir la marquesina a una única possibilitat : ser una experiència publicitària i de temps mort.

La marquesina , atesa la seva tipologia i la seva hipotètica funció, s’ofereix com un espai públic. En la seva condició d’espai real – una vulgar d’estació urbana d’autobús- i com a tal espai d’ús públic ,està decorada oportunament per una caixa de llum adequada per una imatge publicitària. La imatge en qüestió és la que fa aparèixer l’unité d’habitation com una promoció immobiliària enigmàtica que, en cas de llegir-la atentament, ens invocaria tot el que hem plantejat en la primera part d’aquest mateix text; però fora d’aquest fons que roman rere la imatge, és evident que amb aquesta només es pot mantenir una relació d’obediència religiosa. És una imatge tant mediada tecnològicament com es vulgui, però per la seva llum i la seva disposició- un altar-, és la típica imatge publicitària absolutament auràtica davant la qual som incitats a desenvolupar l’autèntica, la veritable activitat pública contemporània : el shopping. Aquest és el reducte que li resta al món de l’experiència.

En una perspectiva ben propera a l’anterior, l’únic ús que se’n pot fer d’aquest espai, al costat d’aprofitar-lo per instruir-se en els consells publicitaris, és un ús totalment negativitzat. Ja no es tracta de substituir l’acció constructiva i prometedora que glorifica la moral moderna per una acció més ocasional, efímera, però amb el valor de la vivesa i l’autenticitat . En aquesta marquesina el temps és, planerament, el de la inacció ; és el temps mort de l’espera de l’autobús inexistent, el temps perdut . La marquesina és una low area , un espai de baixa intensitat i no, com podríem suposar des d’una retòrica fàcilment postmoderna, un espai calent per la seva franca disponibilitat. L’atmosfera torna a ser, com en d’altres treballs, la d’un temps mort; el mateix temps del ritme monòton i absurd que ens martelleja, per la magnificació d’un gest quotidià, en el vídeo Amb el fred dins de casa.