Dispositius exemplars. Prototipus distòpics. Breu història de la infàmia o una genealogia inversa del progrés. Domènec

Text publicat a Quaden de les idees. les arts i les lletres. Núm. 211. Sabadell, agost 2017

 

Pròleg

Enlloc és, en la retòrica pròpia de la Modernitat, l’espai de la utopia (del grec ou, “no” i topos, “indret”, literalment: “enlloc”). Sempre instal·lat enllà de l’horitzó, en un esdevenidor perpetu, irrealitzable.

Des de principis del segle XIX, en paral·lel al desenvolupament de la revolució industrial i del capitalisme i, en conseqüència, del creixement del proletariat urbà, sorgeixen un seguit de textos, propostes i discursos ideològics que Marx i Engels anomenen en el Manifest del Partit Comunista “El socialisme i el comunisme critico-utòpics”: St-Simon, Fourier, Owen, Étienne Cabet.

Aquestes propostes utòpiques es caracteritzen, tot i les seves diferències entre elles, en què plantegen la superació de la injustícia social provocada pel capitalisme a través de l’exemplificació i conseqüent contaminació de les seves idees de societat igualitària i justa, a partir de la construcció de comunitats reals, amb els seus subsegüents models arquitectònics, on portar a la pràctica aquestes societats ideals, i que esdevinguin així dispositius exemplars.

Étienne Cabet, filòsof francès i socialista utòpic, va exposar les seves idees a Voyage en Icarie1 (1839), una novel·la de gènere utòpic, inspirada en la Utopia de Thomas More, i que planteja una futura societat justa i igualitària. A Icària, l’illa imaginada per Cabet, les cases dels seus habitants són magnifiques, ja que la comunitat proporciona a tothom allò que és necessari, no hi ha propietat, ni moneda i tots els icarians són iguals.

El projecte icarià va tenir un gran ressò en els medis obreristes i esquerrans de Barcelona. Alguns dels més destacats seguidors foren Narcís Monturiol i Josep Anselm Clavé.

El 1848, seguint la crida de Cabet, un grup d’expedicionaris, entre els quals n’hi havia alguns de catalans, partí cap a Texas per construir Icària; finalment l’efímera aventura resultà un tràgic fracàs. Viatge a Enlloc.

Episodi 1. La ciutat jardí

Des d’agost de 1941 fins a l’agost de 1944, el camp de concentració de Drancy va ser l’eix de la política antisemita d’expulsió a França. Situat al nord-est de París, a la localitat de Drancy, aquest camp fou durant tres anys el principal centre d’internament de jueus abans de ser deportats als camps d’extermini nazis, la majoria a Auschwitz: nou de cada deu deportats de França van passar pel camp de Drancy.

El camp de concentració de Drancy es va crear en un gran edifici en forma d’U, que formava part del complex d’habitatges socials per a la classe treballadora conegut com la “Cité de la Muette”, dissenyat pels arquitectes Marcel Lods i Eugène Beaudouin, amb la col·laboració, entre d’altres, de Jean Prouvé. La “Cité de la Muette” –construïda entre 1931 i 1934 i que també incloïa cinc torres de 16 plantes, així com diversos edificis de tres i quatre plantes en forma de pinta que contenien apartaments i espais comunitaris– és considerada un dels primers grans projectes habitacionals dissenyats segons els principis del CIAM recollits a la Carta d’Atenes del 1934. Aquest complex va ser descrit per l’arquitecte i urbanista català Josep Lluís Sert a Can our Cities Survive? com el model desitjable per a la vida moderna, una “ciutat jardí” que combina l’habitatge assequible amb la vida comunitària.

La forma de l’edifici, conegut com la “ferradura”, va facilitar la seva transformació en camp de concentració, un cop tancat amb filferro de punxes i instal·lades torres de vigilància a les quatre cantonades de l’edifici.

Episodi 2. La Casa Comuna

El 14 d’abril de 1931 cau la monarquia borbònica, es proclama la República i Catalunya recupera el seu autogovern.

Fruit de l’amistat de Josep Lluís Sert i els membres del GATCPAC amb Le Corbusier i de les bones relacions amb les noves autoritats republicanes, s’organitza el 1932 a Barcelona una reunió del CIRPAC, organisme encarregat de preparar els CIAM. Le Corbusier es reuneix amb Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya, al qual convenç d’aplicar a Barcelona les seves teories urbanístiques. El resultat va ser el Pla Macià, un projecte urbanístic dissenyat entre 1932 i 1935 pels arquitectes del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) i per Le Corbusier, pensat per transformar radicalment la ciutat de Barcelona. Finalment el projecte no va ser executat, va quedar com un esbós de la “Barcelona Futura”.

 Podríem dir, però, que la Casa Bloc és l’únic fragment construït d’aquest projecte. La Casa Bloc (1933-1939) és un immoble amb 5 blocs d’apartaments per a obrers a Sant Andreu encarregat per la generalitat al GATCPAC, dissenyat pels arquitectes Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana. La Casa Bloc és una prova pilot per resoldre el barraquisme i les condicions de vida indignes del proletariat barceloní. Representa una nova manera de pensar l’habitatge obrer i la vida en comú: espais oberts i equipaments col·lectius, escola, cooperativa de consum, banys públics, biblioteca popular, espai de jocs infantils. La Casa Bloc: una Dom Kommuna, la Casa Comuna.

El cop d’estat del 18 de juliol de 1936 contra el govern de la República inicia la guerra civil. A causa de les dificultats de la guerra, les obres de construcció de la Casa Bloc varen dilatar-se fins al 1939. L’edifici mai va ser ocupat pels seus destinataris originals, els obrers del barri de Sant Andreu.

Després de la guerra civil i la instauració de la dictadura militar, als més de dos-cents pisos de la Casa Bloc hi van anar a viure militars i les seves famílies, orfes i vídues de la guerra del bàndol feixista, i pocs anys després, policies nacionals.

El 1947, amb l’objectiu d’allotjar les famílies de la policia armada, es construí un nou bloc d’habitatges que modifica radicalment el projecte inicial, tanca l’espai i en destrueix el seu caràcter fluid, públic i col·lectiu. Aquest edifici va rebre el nom popular de Bloc Fantasma. A l’interior d’aquesta plaça ara privatitzada la policia armada hi construeix dues cavallerisses. La fragmentació i privatització dels espais comuns, l’abandó per part de l’administració i la necrosi del bloc fantasma porten a una progressiva i profunda degradació de l’edifici.

Fa aproximadament un any, quan estava treballant en la peça “Conversation Piece: Casa Bloc”2 pel projecte “Dom Kommuna. Manuals d’arquitectura domèstica per a la vida en comú” vaig consultar la documentació sobre la Casa Bloc conservada en els arxius del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, la documentació és escassa, només algunes fotos, algunes cartes dels arquitectes, poca cosa… i no existeixen els planells originals. L’arxiu guarda, però, una documentació molt sorprenent, uns grans planells a escala 1:100 sobre paper vegetal dibuixats el 1943. Aquests planells plens de detalls constructius incorporen, però, totes les modificacions com si fossin originals: tallers de la policia, clínica dental militar, farmàcia militar, edifici de la policia armada (el futur Bloc Fantasma), capella…

Episodi 3. La Capital de l’Esperança

En una conversa entre Josep Lluís Sert i el president Lluís Companys, aquest, parlant del barri del Raval i dels seus grans problemes socials, digué: “Podeu ben creure’m: si pogués, ho enderrocaria a canonades”. Una de les grans paradoxes del projecte Modern és la idea de la tabula rasa, per a construir una nova societat més justa, més humana, cal construir una nova ciutat, una nova llar per a un home nou. Les velles ciutats són els foscos contenidors de la malaltia, la degradació moral i la irracionalitat… planificació, higiene, llum, més llum, i aire pur!

Aquestes noves ciutats poden ser projectades sobre les antigues, com el Pla Macià de Barcelona (que de fet, proposa l’enderroc de tot el Raval) o projectades de nou sobre un terreny verge, la ciutat “utòpica” feta realitat. D’aquestes últimes en tenim alguns exemples molt interessants, com Brasília, Tel Aviv, Chandigarh o Nova Gorica.

El 21 d’abril de 1960 s’inaugura la ciutat de Brasília, la nova capital del Brasil, construïda del no-res en mig del no-res en 41 mesos. Dissenyada per Lúcio Costa i Oscar Niemeyer aplicant els principis establerts en la Carta d’Atenes de 1933. La ciutat planificada pretenia solucionar d’una vegada per totes tots els mals de les velles ciutats, la pobresa i la marginació, i desenvolupar un model de ciutat “utòpica” on es pretenia eliminar les diferències socials. Coneguda, també, com la “Capital de l’Esperança”, avui, però, afronta quasi tots els problemes de qualsevol megalòpolis del capitalisme global.

El 2007, a Brasília, mentre treballava en el projecte “Superquadra casa-armário”3 vaig conèixer a en Pedrinho. En Pedrinho viu al carrer, dins una capsa de fusta en un descampat darrere de l’edifici del Ministeri de Justícia, viu de reciclar els residus produïts per l’estructura burocràtica. En Pedrinho va néixer el 1960, el mateix any que la ciutat.

Episodi 4. La Ciutat futura

A finals del segle XX en ple aquelarre neoliberal –“la societat no existeix, sols existeix l’individu” proclama Margaret Thatcher mentre massacra els sindicats i privatitza el transport públic– les utopies habitacionals de la Carta d’Atenes naufraguen per complet en les perifèries empobrides de les megalòpolis globals. La ciutat igualitària i justa imaginada per les utopies col·lectivistes o la ciutat pacificada somiada pels reformistes, la que permetria un flux “harmoniós” del capital, el treball i la vida domèstica ha mutat en una distòpia suburbial d’escala mundial. Trencat definitivament el fràgil contracte entre el capital i el cos social, plena de guetos i murs, de fronteres i exclosos, d’enclavaments i zones fortificades per als privilegiats, aquella ciutat somiada és avui un camp de batalla.

En l’assaig Slouching towards dystopia: the new military futurism publicat a Race & Class, Matt Carr analitza el fet que en els últims anys, els think tank militars dels EUA i el Regne Unit han produït una sèrie d’informes que tracten d’imaginar les futures amenaces a la seguretat d’Occident. Sovint extravagant en les seves profecies, però sempre distòpic, aquest nou futurisme militar veu amenaces a la forma de vida occidental que emanen no només dels Estats delinqüents, les armes de destrucció massiva i el terrorisme, sinó també dels conflictes per l’escassetat de recursos, les grans migracions, i el creixement de les macro ciutats fallides on el desordre social és un fet quotidià. Les fosques prediccions dels futuròlegs militars plantegen un escenari de guerra eminentment urbà, de lluita barri a barri, carrer a carrer, casa a casa, proposen invertir la major part de la I+D militar a desenvolupar les tècniques i les armes per la lluita urbana i proporcionen una justificació per a la interminable guerra contra els desposseïts. Tal com afirma Mike Davis: “Per al Pentàgon s’han identificat les “ciutats fallides” dels països del Sud Global com “el camp de batalla clau del futur”.

Baladia City4 National Urban Training Center és un centre d’entrenament militar situat prop de la base militar de Tze’elim, al desert del Negev, al sud d’Israel. És utilitzat per les Forces de Defensa d’Israel per planificar la guerra en zones urbanes de Gaza, Cisjordània o el Líban. La instal·lació és una ciutat model de 7,4 quilòmetres quadrats que consisteix en 1.100 mòduls bàsics que poden ser reconfigurats pels planificadors de la missió militar per recrear a escala 1:1 totes les diferents tipologies de ciutat palestina, la casba, els carrers estrets, els densos mercats, o el camp de refugiats.

Baladia és una ciutat construïda del no-res en mig de no-res, un prototipus distòpic de la ciutat futura, una ciutat simulacre per assajar la guerra urbana del futur on els enemics seran els seus habitants i els escenaris de guerra els espais domèstics.

……………………………

1
Domènec, “Voyage en Icarie” Ingràvid, Intervenció a la Rambla de Figueres, 2012. Rètol pirotècnic i estructura de fusta, 840 x 300 x 150 cm. Taula amb documents.
Instal·lació a la Rambla de Figueres, a prop del monument a Narcís Monturiol, d’un rètol pirotècnic, text lluminós que il·lumina de manera efímera aquest intent utòpic: Voyage en Icarie. En paral·lel es desplega una “petita biblioteca icariana”, un senzill display que reculli material, documents, textos, imatges, de l’aventura icariana, així com d’altres projectes utòpics de l’època.

2
Domènec, “Conversation Piece: Casa Bloc” 2016. Maqueta de fusta i tres cadires de fòrmica. Taula, vidre, impressió digital.
Una producció d’ADN, per l’exposició individual “Dom Kommuna. Manuals d’arquitectura domèstica per a la vida en comú”. ADN Platform, Sant Cugat.

3
Domènec, “Superquadra casa-armário” Museu Nacional da Republica, Brasília 2007. Dos prototips de 220 x 80 x 65 cm. cada un. Fusta, mantes i objectes de plàstic.
Recreació a escala de dos edificis de les illes de cases del sector habitacional de Brasília, anomenades “superquadras”; dissenyades per Lucio Costa. Convertides en prototips de refugi individual pels “moradores da rua”.

4
Domènec, “Baladia Ciutat Futura” 2011-2015. 41 fotografies sobre paper i maqueta (2011), vídeo, 46’40” (2015).
La instal·lació Baladia Ciutat Futura, es planteja com un display i arxiu documental que acumularà imatges, la majoria produïdes pels propis soldats i trobades a Internet i Facebook, i una maqueta de la ciutat recreada a partir de les fotografies de Google Earth. El 2015, s’incorpora al projecte un vídeo enregistrat a Tel Aviv, en el que tres soldats de l’exercit israelià a la reserva expliquen la seva experiència a Baladia City.

Reconsiderando el monumento

Fernando Baena i Rafael Sánchez-Mateos · Domènec · Andrés Durán · Leandro Erlich · Concha García · Rogelio López Cuenca i Elo Vega · Cristina Lucas · Ulises Matamoros · Luis Montes Rojas · Miguel Ángel Moreno Carretero · María José Ollero · Bernardí Roig · Paula Rubio Infante · Domingo Sánchez Blanco · Fernando Sánchez Castillo · Santiago Sierra · Susana Villanueva.
Curador: Miguel Cereceda

Del 31 de Maig al 15 de Setembre de 2019

Palau de Quintanar de Segovia
c/ San Agustín, s/n. 40001 – Segovia.

Über Grenzen

Marina Abramovic / Ulay · Christa Biederbick · Karlheinz Biederbick · Ulrich Bülhoff · Domènec· Peter Fend · Jobst Günther · Christian Hasucha · Janet Hesse · Lee Jeffriess · Sabrina Jung · David Krippendorff · Michael Najjar · Norbert Nowotsch · ORLAN · Lisa Schmitz · Peter Weibel

May 4 – August 31, 2019

Kunsthalle Bahnitz
Dorfstr. 1 / 14715 Milower Land (Bahnitz) Germany

An exhibition project of Kunstverein Bahnitz e.V.

curated by Bodo Rau and Lisa Schmitz

Monthly Archive:
juny 2019
maig 2019
abril 2019
març 2019
febrer 2019
gener 2019
desembre 2018
novembre 2018
octubre 2018
setembre 2018
juliol 2018
juny 2018
abril 2018
març 2018
febrer 2018
gener 2018
novembre 2017
octubre 2017
juliol 2017
juny 2017
maig 2017
abril 2017
març 2017
febrer 2017
desembre 2016
novembre 2016
octubre 2016
juliol 2016
juny 2016
maig 2016
març 2016
novembre 2015
setembre 2015
agost 2015
juliol 2015
juny 2015
abril 2015
març 2015
febrer 2015
gener 2015
desembre 2014
novembre 2014
octubre 2014
setembre 2014
agost 2014
juliol 2014
juny 2014
abril 2014
març 2014
febrer 2014
gener 2014
desembre 2013
novembre 2013
octubre 2013
setembre 2013
agost 2013
juny 2013
maig 2013
abril 2013
març 2013
febrer 2013
gener 2013
novembre 2012
octubre 2012
setembre 2012
agost 2012
juliol 2012
juny 2012
maig 2012
abril 2012
març 2012
febrer 2012
gener 2012
desembre 2011
novembre 2011
octubre 2011
setembre 2011
agost 2011
juliol 2011
juny 2011
abril 2011
febrer 2011
gener 2011
desembre 2010
novembre 2010
octubre 2010
setembre 2010
agost 2010
juliol 2010
juny 2010
maig 2010
abril 2010
març 2010
febrer 2010
gener 2010
novembre 2009
octubre 2009
setembre 2009
agost 2009
juliol 2009
juny 2009
maig 2009
abril 2009
març 2009
desembre 2008
novembre 2008