No Future. Algunes notes disperses a partir d’una conversa a la Sala d’Art Jove. Domènec

1
“No future for you” escopien a la cara del públic els Sex Pistols en la magnífica cançó de 1977 God Save the Queen. “Avui sóc ric. No tinc memòria”, cantava Jaume Sisa en una cançó de 1979. Ens abocàvem a l’abisme de la fi de la història, als anys vuitanta, la caiguda del Mur de Berlín, la cocaïna barata i el triomf del capitalisme global: el present continu. Els Sex Pistols canten el final d’una època i l’arribada de les tenebres de l’era Thatcher; Sisa, irònicament, celebra que gràcies al “capitalisme popular” ja som tots rics, tots tenim hipoteca i ja no ens cal tenir memòria. Durant dècades hem viscut, hem treballat, hem pensat com si fóssim a l’hora del pati… present continu… per fi, ens tocava divertir-nos, s’havia acabat la història! Ja no calia cap compromís. Milers d’artistes omplint el món d’obres brillants, sense màcula, llises, sense drama, obres autistes, divertides, egocèntriques, pintures de topos, vaques en formol, gossets gegants fets de flors, caríssims bibelots per decorar el luxós no-res del capitalisme de ficció. Confondre la realitat amb un photocall. Mentre la població narcotitzada s’embadalia contemplant els artistes fent el mico, els amos de tot ens robaven el passat i, per tant, la possibilitat de pensar un futur diferent. Tal com explica Martí Peran, “en l’anàlisi de l’experiència contemporània es constata una evidència: la dificultat de pensar el futur. Així com la modernitat es va caracteritzar per la seva prolífica construcció de promeses, avui només hi ha un present que sempre redueix les nostres expectatives per demà. Aquest símptoma d’època respon a una complexa xarxa d’elements: el fracàs de les utopies de massa, l’hedonisme promogut pel consum, l’extensió de la cultura de la por, la generalització de la precarietat que impedeix concebre la vida com a projecte… Al costat d’aquestes dificultats, l’espectacle del capitalisme tardà només ens ofereix del futur una col·lecció cinematogràfica de ficcions apocalíptiques”. Imatges distòpiques amb una clara lliçó: l’statu quo és inalterable, qualsevol intent de modificar la realitat i subvertir l’equilibri de forces està condemnat al fracàs.

2
L’addicció sensorial a una realitat compensatòria es converteix en un mitjà de control social, i gran part de la producció artística entra en el regne fantasmagòric com a entreteniment, com a part del món de la mercaderia.
Marx va popularitzar el terme de fantasmagoria en fer-lo servir per descriure el món de les mercaderies que, en la seva mera presència visible, oculten tot el rastre del treball que les ha produït. Aquestes amaguen el procés de producció i inciten l’espectador a identificar-les amb somnis i fantasies subjectives.

3
La història no pot ser només pensada diacrònicament. Existeixen salts, talls, discontinuïtats, contradiccions, dreceres i camins sense sortides. Passat, present i futur, no sols succeeixen diacrònicament, sinó també sincrònicament.
Cal explorar la manera en què l’art contemporani pot rearticular el passat, microrelats que se centrin en fets més o menys recents que han quedat ocults sota la densa ombra de les narratives hegemòniques, a pesar de ser, en alguns casos, imprescindibles per entendre el nostre present real i per poder imaginar un “futur altre”. En capturar aquests espectres del passat, en provocar que les petites històries i relats ocultats es materialitzin, aquests es converteixen en signes visibles de la manera en què s’ha construït la realitat del nostre present.
A tall d’exemple, parlaré d’un projecte que vam fer a Hèlsinki. Va sorgir a partir de la lectura sobre l’obra de l’arquitecte Alvar Aalto —l’arquitecte finlandès més reconegut i un dels pares de l’arquitectura moderna— i, en concret, sobre un dels seus edificis, el Kulttuuritalo, un centre cultural i sala de concerts situat a Kallio, un antic barri obrer avui en procés de gentrificació.
Després de consultar diferents fonts que parlaven de la importància de l’edifici, de les molt interessants aportacions i innovacions tècniques i formals, de la importància en l’evolució de l’estil de l’arquitecte i en l’arquitectura de postguerra, del disseny únic de les totxanes o de les seves qualitats acústiques, només en un sol text —entre la pila d’informació— vaig poder llegir: “Majoritàriament construït per voluntaris.” Què volia dir “majoritàriament construït per voluntaris”? Per què? Quines van ser les circumstàncies? Després de consultar diferents arxius com l’arxiu històric de la ciutat i l’arxiu del museu d’arquitectura, pràcticament ningú tenia gaire clares les respostes; només en un petit arxiu en un pis del barri es conservava la memòria dels fets, una increïble història de creació col·lectiva: entre el 1954 i el 1958 més de 5.000 voluntaris, treballadors i treballadores, membres dels sindicats, militants de les organitzacions d’esquerres, d’organitzacions juvenils i del partit comunista, van regalar més de 150.000 hores del seu temps de descans després de la jornada laboral i dels caps de setmana per aixecar aquest magnífic edifici que durant moltes dècades va ser el centre de la vida social, cultural i política del barri i dels treballadors de Hèlsinki. Un episodi important de la classe obrera finlandesa havia sigut manllevat per la historiografia hegemònica i oblidat per la majoria dels habitants de la ciutat. Quan finalment vam poder entrevistar diferents jubilats —que de joves havien participat en aquest procés col·lectiu—, s’estranyaven que mai ningú abans els hagués preguntat per allò que per a ells era, potser, l’episodi més important de les seves vides. El projecte tenia, doncs, com a objectiu recuperar la veu dels treballadors que van participar en la construcció col·lectiva d’aquest símbol de la modernitat i icona del moviment obrer finlandès. Alhora, el projecte abordava la bretxa històrica entre l’època en què es va fer el Kulttuuritalo i el moment present, quan l’edifici s’ha transformat en un monument arquitectònic despullat de la seva càrrega ideològica. Un intent de reviure el passat que pretén reflexionar sobre la manera com experimentem el temps històric.

4
Fa només uns dies un amic em preguntava el perquè del recent interès —que ell considerava moltes vegades superficial, una mirada nostàlgica que en desactivava tot el potencial crític— d’un bon grapat d’artistes contemporanis per l’arquitectura moderna. “Per fetitxisme?” —vaig respondre amb una pregunta—. I per la utilització de dispositius obsolets per formalitzar els projectes? Diapositives, pel·lícules de vinil, projectors d’opacs… “Fascinació per allò vintage?”. Quan no hi ha res a dir, res a qüestionar, sempre podrem recórrer al document, a l’arxiu, a l’anècdota històrica i al display. Aquesta mirada nostàlgica cap a un passat que era ple de futur, perpetua l’orfandat del present. En no entendre que la relectura del passat només és pertinent si és una arma dialèctica carregada de munició en la lluita per transformar el present, aquesta mirada esdevé, de fet, còmplice del relat hegemònic i perpetuadora del discurs que ha procurat sempre desactivar la càrrega crítica i transformadora d’aquests moments del passat que ara es revisiten.

Text publicat al catàleg “Avantsala + Fuga. Art Jove 2013” Generalitat de Catalunya, Barcelona 2013.

Monthly Archive:
juny 2019
maig 2019
abril 2019
març 2019
febrer 2019
gener 2019
desembre 2018
novembre 2018
octubre 2018
setembre 2018
juliol 2018
juny 2018
abril 2018
març 2018
febrer 2018
gener 2018
novembre 2017
octubre 2017
juliol 2017
juny 2017
maig 2017
abril 2017
març 2017
febrer 2017
desembre 2016
novembre 2016
octubre 2016
juliol 2016
juny 2016
maig 2016
març 2016
novembre 2015
setembre 2015
agost 2015
juliol 2015
juny 2015
abril 2015
març 2015
febrer 2015
gener 2015
desembre 2014
novembre 2014
octubre 2014
setembre 2014
agost 2014
juliol 2014
juny 2014
abril 2014
març 2014
febrer 2014
gener 2014
desembre 2013
novembre 2013
octubre 2013
setembre 2013
agost 2013
juny 2013
maig 2013
abril 2013
març 2013
febrer 2013
gener 2013
novembre 2012
octubre 2012
setembre 2012
agost 2012
juliol 2012
juny 2012
maig 2012
abril 2012
març 2012
febrer 2012
gener 2012
desembre 2011
novembre 2011
octubre 2011
setembre 2011
agost 2011
juliol 2011
juny 2011
abril 2011
febrer 2011
gener 2011
desembre 2010
novembre 2010
octubre 2010
setembre 2010
agost 2010
juliol 2010
juny 2010
maig 2010
abril 2010
març 2010
febrer 2010
gener 2010
novembre 2009
octubre 2009
setembre 2009
agost 2009
juliol 2009
juny 2009
maig 2009
abril 2009
març 2009
desembre 2008
novembre 2008